Coratge o subordinació
El compromís de no pactar amb els socialistes és una aposta per aprofundir en la divisió
Ja gairebé al final d’aquesta atípica campanya s’ha conegut l’existència d’un acord escrit i firmat per totes les forces independentistes (amb indicació dels DNIs dels signants) en el qual es comprometen literalment que «sigui quina sigui la correlació de forces sorgida de les urnes, en cap cas la formació del Govern pactarà amb el PSC». Sembla que el document ha sigut impulsat per Catalans per la Independència, una associació que té per objectiu «crear i participar en accions que mantinguin i augmentin l’esperit de lluita activa per arribar a la independència». En bona mesura, els que la conformen procedeixen de l’ANC. El document va ser firmat el dia 8 de febrer per Laura Borràs de Junts i, dos dies després, per Dolors Sabaté de la CUP, per Laura Omella de Primàries, Àngels Chacón del PDECat i per Sergi Sabrià, d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Hem de preguntar-nos sobre la lògica, política i també electoral, de per què aquestes forces han decidit firmar-lo. Perquè, mirat amb una mica de distància, no deixa de ser molt sorprenent i atípic en el panorama de les democràcies consolidades europees que existeixin cordons sanitaris no respecte a la ultradreta –com en molts llocs s’està fent, amb o sense papers pel mig– sinó contra una força política de la família socialdemòcrata. Sembla raonable pensar que hi ha dues lògiques, una més de fons i una altra més lligada a la tàctica.
La lògica de fons, que és la que permet aquesta mena de moviment, es refereix a la voluntat explícita de perpetuar la situació de divisió sobre la base de la idea que ser independentista és el que habilita ser català. D’aquesta manera, per no ser independentistes no es reconeixen com a integrants de la comunitat nacional algunes forces polítiques, i –el que és més preocupant– els seus votants. És la lògica que ha guiat el procés fins ara: es pot ser conservador com el PDECat o anticapitalista –o declarar-se com a tal–, com la CUP, però sempre dins del que es reconeix com a nacionalment vàlid, que és l’opció independentista. La resta –no importa quines siguin les seves propostes– es queden fora, expulsats, inhabilitats per representar el que es considera que és el país. I per als que s’atreveixin a impugnar aquesta divisió hi ha tot un catàleg d’eines de denigració, la majoria de les quals passen pel concepte de traïció.
La lògica més tàctica té a veure amb els pronòstics incerts d’aquestes eleccions i amb les opcions de govern que es poden donar i que necessiten sí o sí l’estipulació de pactes. En aquest marc, hi ha una força política com Junts que ja des de l’inici de la campanya només va tenir l’opció de pactar amb altres partits independentistes per retenir el Govern. Per moltes raons: l’irredemptisme i la confrontació són els elements més efectius per retenir el seu electorat però per ser creïbles han d’excloure qualsevol promiscuïtat amb els no independentistes. D’altra banda, la seva candidatura inclou persones i discursos excloents i xenòfobs: només si es manté la idea que la prioritat segueix sent la independència i a més ho fan de manera confrontativa, els altres partits independentistes podrien justificar una col·laboració. I ho han aconseguit: tant la CUP com ERC no s’han atrevit a denunciar les actituds ultradretanes de diversos membres d’aquesta candidatura per «no debilitar l’independentisme». En qualsevol altra latitud de la Unió
La maniobra enforteix la postura de Junts, que manté en posició captiva altres forces, especialment ERC
Europea això seria impensable, però efectivament és el que ha passat.
Sigui com sigui, les dues lògiques reforcen en el fons una aposta per un deteriorament de la cohesió de la ciutadania –en el moment en què vol endinsar-se en la divisió identitària– i, en la tàctica electoral, l’enfortiment de les posicions de Junts, que d’aquesta manera aconsegueix mantenir en una posició captiva les altres forces, i especialment ERC, que una vegada més ha mostrat tota la seva inseguretat i subordinació.
Per saber els efectes sobre els resultats de tot això caldrà esperar a diumenge. I encara després caldrà esperar a veure si el paper ho aguantarà tot com sempre, o no. Tot i així, no és estrany pensar que, amb aquesta firma al paper, ERC deixa òrfena una part del seu electorat que buscarà altres opcions més conciliadores, progressistes i constructives. Que a ningú se li escapi que el màxim a les enquestes ERC el va aconseguir fa uns mesos, quan amb els seus vots al Congrés dels Diputats va permetre aprovar els Pressupostos Generals del Govern de coalició progressista de Sánchez i Iglesias, exhibint coratge. I el coratge és bastant més atractiu que la subordinació.
Pn