Maduresa elèctrica

Ens queixem del principi més elemental de l’economia: que el preu depèn de l’oferta i la demanda en cada moment

«En cas d’altes temperatures, ambients molt secs o vents forts que amenacin les infraestructures, pot ser necessari tallar els serveis elèctrics en interès de la seguretat. Aquesta situació es denomina Talls Elèctrics per a la Seguretat Pública. Preparin-se per a talls del subministrament elèctric que poden durar diversos dies». Aquest avís, que sembla sortit d’un xou distòpic, és real i és a la pàgina principal de la web de Pacific Gas and Electric (PG&E), una de les elèctriques més importants dels EUA que dona servei a l’àrea de San Francisco, Silicon Valley i la major part del nord de Califòrnia; un Estat que, si fos un país, seria la cinquena economia del món. Si els agrada, bé; i si no, comprin-se un generador elèctric d’emergència per si de cas.

I aquí ens queixem, segurament amb tota la raó, que el mercat ens obliga a pagar l’electricitat més cara dels últims anys, com va passar a primers de gener coincidint amb el Filomena, el temporal més gran de les últimes dècades. Amb el Filomena

va tornar la discussió sobre la factura de la llum. No obstant, en només un mes, l’electricitat va baixar a nivells de mínims.

Sabem que el consum suposa només una part d’aquesta factura (una tercera part); que amb situació meteorològica adversa és més difícil produir l’energia a partir de les fonts més barates (bàsicament les renovables); que les fonts d’energies més cares (gas) estan pujant de preu a nivell internacional des de fa mesos; i que amb les baixes temperatures augmenta la demanda. Deixem al marge altres parts importants dela factura( com l’ IVA, del 21%), i la conclusió és que, en condicions extremes, continuem tenint un subministrament raonablement estable, però més car.

El fons de la qüestió és que ens queixem del principi més elemental de l’economia: que el preu depèn de l’oferta i la demanda en cada moment. Com les gambes per Nadal.

És del tot legítim voler que els béns i serveis més estratègics, aquells més vinculats a la salut i el benestar, no depenguin de les fluctuacions de l’oferta i la demanda. Dels vaivens del mercat. Que encendre o no la calefacció no hagi de dependre d’un agent privat que té com a únic objectiu maximitzar el seu benefici. Però això implica que els governs haurien d’estabilitzar el preu i suavitzar les seves fluctuacions, compensant els pics i aprofitant les valls dels preus. I això, en el fons, significaria que acabaríem pagant el mateix, en factura o en impostos. Benvingut sigui si això implica que ningú ha de preocupar-se per com pagarà la llum, però potser és trampós queixar-se només quan els preus pugen.

I ja de passada, la reflexió s’hauria d’estendre a saber el que volem i com paguem això que anomenem Estat del benestar.

Amb el ‘Filomena’ va tornar el debat, però el preu es va desplomar només un mes després