‘La señora Lowry e hijo’
Ala primera escena de La Sra. Lowry e hijo, l’individu interpretat per Timothy Spall diu mirant a càmera que és, simplement, un home que pinta. En un gris i fred barri de classe obrera al comtat de Lancashire, el 1934, L. S. Lowry, el personatge en qüestió, vivia amb la seva anciana mare prostrada al llit, tenia un petit sou com a cobrador de lloguers, no se li coneixien amics, amants o coneguts, i a l’àtic de la seva casa de dues plantes pintava bonics, minimalistes i honestos quadros sobre el que veia als carrers o des de la finestra de l’habitació de la seva mare, l’escenari central de la seva vida i de la pel·lícula.
Lowry es va fer famós molt temps després, i la cinta realitzada per Adrian Noble ho certifica amb unes imatges documentals del museu actual que li està dedicat, atapeït de gent de diferents edats, àvida de veure les seves teles. Però aquells anys van ser de plom, com el pigment blanc de plom amb què recobreix les seves teles abans de començar a perfilar personatges i edificis amb fines línies de colors apagats.
Més que en la seva evolució pictòrica, la pel·lícula se centra en l’asfixiant relació amb la seva mare, encarnada per Vanessa Redgrave. L. S. va pintar sempre per a ella, però a la mare mai li va agradar el que pintava. Aquesta falta de reconeixement de qui més estimava va condicionar no només la seva obra; també, i de quina manera, la seva personalitat, indissociable del que després va crear amb els pinzells i olis. Som doncs davant un film de text, un drama intens amb només dos personatges d’entitat. Però el seu interès resideix més a com a través de l’ús de la llum i del color, amb una excel·lent fotografia del català Josep M. Civit, es perfila el tènue i alhora sufocant univers a què es va veure sotmès, amb el seu consentiment, un artista tan genial i introvertit.