Del pícar al ‘píjar’
Anomenar «pícars» els qui se salten les cues de les vacunes és pervertir el significat del terme
Als alcaldes que se salten la cua de la vacuna, als youtubers que prefereixen comprar Toblerones més grans (i pagar impostos més petits) a Andorra, als partits jutjats per finançar-se amb sobres, als bisbes que combreguen amb hòsties de Pfizer abans que els seus feligresos... se’ls anomena aquests dies «pícars». Cada vegada que un tertulià, o un polític diu: «És clar, aquestes coses passen aquí perquè està en la nostra naturalesa: la picaresca», jo he de prendre primer la tensió i després un chupito de til·la per no saltar.
Tots aquests personatges no són pícars. Anomenar-los pícars no només perverteix el que significa el terme, ja per si mateix estigmatitzat, sinó que, paradoxalment, redimeix el poderós a qui s’aplica. El primer no és tan important, però el segon és greu. El pícar adinerat no existeix. És un oxímoron tan gros com dir cargol veloç o banquer generós. Si algú molt privilegiat fa aquestes coses, cal referir-s’hi d’altres maneres: pocavergonya, malànima, irresponsable, trepa, panxacontent, egoista, cretí, malnat, indesitjable. Pícar és qui no té res i per tant no té res a perdre, però no és qui té molt i en vol més. Potser hauríem d’inventar una paraula per al segon...
M’explico. El pícar és el protagonista d’aquest gloriós subgènere de la literatura espanyola conegut com a literatura picaresca. El pícar va arribar per encarnar la cara b de l’Espanya Imperial, per escombrar sota el llit i treure la borra, els duelos y quebrantos i fins i tot els cadàvers. Davant la idealització d’uns herois que miraven per sobre de l’espatlla i la gola, es va parlar de gentilhomes arruïnats, religiosos cínics i, sobretot, pobres com rates que intentaven buscar-se la vida. És El Buscón, per exemple, que ha de veure com el cabró del clergue, com que els vol matar de gana, quan llegeix el manament de «No mataràs» afegeix «No mataràs capons, gallines...» I és el Lazarillo, que, quan roba raïm de dos en dos al cec, aquest l’agafa. ¿Com, si no hi pot veure? Doncs perquè ell les està agafant de tres en tres i el seu «protegit» no li diu res. Aquest tipus de personatges són pícars: desheretats, orfes, sense calçat, sense futur. Armats només del seu enginy, l’únic que els pot permetre sobreviure.
És a dir, just el contrari que el privilegiat del sistema que, a més, se n’aprofita . L’altre dia parlava amb José Ignacio Carnero en una terrassa. Ens divertia mirar els cognoms a les paperetes electorals dels partits de dretes i analitzar les manifestacions pseudonegacionistes de la pandèmia. Em va exposar diferents tipus de pijo que havia conegut, del que intentava no treballar res al que, pitjor, sí que ho feia i pretenia fer-te creure que només gràcies al seu esforç, i a algunes discretes trampetes, havia arribat on havia arribat. Aviat vam arribar a la conclusió que un pijo que es creu un pícar, a més de ser un cretí, mereix un neologisme: píjar. Sonaa pijo i, vagament, a pícar.
Perquè, com van dir Eduardo Mendoza i José Luis Cuerda en una xerrada que vaig tenir la sort de moderar, quan encara no hi havia pandèmia de Covid però sí de píjars en el firmament polític: «El pícar és una de les figures més lloables de la civilització occidental. Utilitza la intel·ligència exclusivament per sobreviure, mentre que el pocavergonya, que és un ésser que odio, posa en joc la pilleria, el que la intel·ligència té de més perifèric, per lucrar-se. Trobo a faltar un pícar que acabi amb tots els pocavergonyes d’aquest país».
Com van dir Eduardo Mendoza i José Luis Cuerda, «trobo a faltar un pícar que acabi amb tots els pocavergonyes d’aquest país»
Pn