La confessió de Bárcenas
Cal obtenir proves de les acusacions de l’extresorer, que soscaven la democràcia
Sempre ressonen les declaracions que en forma de confessió fan persones conegudes pel gran públic, especialment si se’ls col·loca l’etiqueta de «penedits», encara que poques vegades ho siguin. Al seu dia ho van ser Victoria Álvarez o Félix Millet, i bastant abans, José Amedo o Ricardo García Damborenea en el cas GAL. Ara ha dit que parlarà –de moment ha parlat molt poc– Luis Bárcenas, que ha descrit una trama continuada de corrupció en què el Partit Popular hauria rebut diners de grans empreses a canvi d’adjudicacions, i fins i tot ha assenyalat el finançament a un mitjà de comunicació per embolicar la informació sobre els atemptats de l’11 de març, fent creure que tot hauria sigut una conspiració del PSOE per aconseguir el poder.
S’ha apuntat que la credibilitat d’aquesta declaració de Bárcenas es començaria a construir amb el famós SMS de Rajoy «Luis, sigues fort, fem el que podem», i es fonamentaria en els intents reiterats propiciats suposadament pel Ministeri de l’Interior en l’etapa de Fernández Díaz per aconseguir la informació comprometedora que pogués tenir Bárcenas. Aquests intents estan sent objecte d’investigació, per la qual cosa encara és molt aviat per llançar les campanes al vol. De moment, tots són innocents, tret de Bárcenas i altres, que ja han sigut condemnats. No obstant, tota la informació ha sigut suficient per generar una rèplica més, una de les més dures, del terratrèmol polític que fa temps que afligeix el Partit Popular a causa de la corrupció.
No obstant, el que mediàticament o políticament pot ser suficient, no ho sol ser processalment. Una sentència va provocar la censura i destitució de Rajoy, perquè contra la veritat declarada per una sentència amb aliment probatori suficient, hi ha poques elucubracions possibles. Però si per a la política una falòrnia degudament repetida pot ser suficient, per al procés penal no ho és.
La raó és que davant els jutges regeix el dret a la presumpció d’innocència, i per descartar aquesta innocència es requereixen proves que no deixin dubtes raonables a un jutge. Fa segles, gairebé 2.000 anys, que s’exigeix més o menys així; que no es condemni per sospites, sinó amb proves. Però en política no fa falta tant, simplement perquè la ciutadania –erròniament– no creu en la presumpció d’innocència. Així es precipita en els seus judicis sobre les responsabilitats alienes, i tendeix a creure els rumors negatius per temor de patir un perjudici. I en aquest cas, si el que s’estén en la societat és el rumor que un polític és corrupte, el que voldrà la gent, «we, the people», és apartar-lo al més aviat possible.
Per això la declaració de Bárcenas té tant impacte. N’hi pot haver prou amb uns quants fulls escrits amb faltes clamoroses de sintaxi, ortografia o semàntica per destrossar una campanya electoral o un lideratge. Quina llàstima que no produeixi el mateix impacte el passatge més important de totes les declaracions de Bárcenas, l’únic completament creïble: que parla ara perquè argumenta que li van oferir protecció per a la seva dona a canvi de silenci, i no obstant la seva dona és a la presó. El que confirma que Bárcenas creu que hi ha persones en aquest país que truquen a jutges i
Si una falòrnia degudament repetida pot ser suficient per a la política, no ho és per al procés penal
fiscals per aconseguir beneficis personals i que, sempre segons la seva creença, alguns s’hi ofereixen.
Probablement sustenta aquesta creença l’«això la fiscalia t’ho afina», passant pel «jo tinc un fiscal de confiança» d’aquell dinar de La Camarga, o pel «controlar des del darrere la Sala Segona del Tribunal Suprem» d’aquell whatsap, fins a tot el femer immund que revelen les gravacions de Villarejo o les conferències tan ben pagades que organitzava Ausbanc «per guanyar-se les simpaties dels jutges». Tots aquests comentaris, que encara s’han de comprovar judicialment, encara que no evidenciïn que hi ha jutges i fiscals que es deixin «tocar», sí que demostren que massa persones ho pensen i fins i tot ho presumeixen, algunes amb càrrec públic.
Per condemnar cal obtenir proves, és cert. S’haurien de millorar els esforços per obtenir-les, però no només dels tripijocs econòmics, sinó de les maniobres descrites al paràgraf anterior, que si existeixen, soscaven la democràcia.
Pn