El pianista total
Obituari Chick Corea Armando Anthony ‘Chick’ Corea, nascut a Massachusetts i descendent d’italians, va morir dimarts als 79 anys víctima d’un càncer detectat recentment. Virtuós en el sentit més fort del terme, va ser un pilar de la fusió i un dels artist
Semblava incombustible. A una edat en què la majoria dels músics han de mesurar les seves forces, Chick Corea continuava component, gravant i fent gires amb l’energia que l’havia distingit durant tota la seva carrera. Virtuós en el sentit fort de l’expressió, ho tocava tot amb una facilitat sorprenent i alhora amb alegria. La seva raó de ser com a artista, deia sovint durant els concerts, era fer feliços els altres. Armando Anthony Chick Corea, nascut a Massachusetts i descendent d’italians, va morir dimarts als 79 anys víctima d’un càncer detectat recentment.
El seu llegat, enorme i divers, es tradueix en unes xifres a l’abast de molt pocs: un centenar de discos al seu nom, desenes de projectes diferents i 23 premis Grammy. Però la seva transcendència no s’explica només en números. En gairebé seixanta anys de carrera, Corea va participar en alguns dels moments més determinants per al futur del jazz modern. Va ser, a més, un músic d’abast popular, que amb el seu grup de fusió Return To Forever va conquistar un públic nou per al jazz.
Els primers passos com a líder de Chick Corea van ser d’una autoritat extraordinària. El seu segon disc, l’àlbum a trio Now He Sings, Now He Sobs (1968), es compta entre els clàssics del jazz del seu temps. En aquestes gravacions hi havia les referències –la precisió d’Art Tatum, la inventiva de Bud Powell, la rítmica llatina– però també la seva pròpia veu. Aleshores, Corea s’havia enrolat com a teclista en el grup de Miles Davis, just a temps per participar en el naixement del jazz elèctric i gravar els fonamentals In A Silent Way i Bitches Brew. I en aquest nou univers elèctric que va ajudar a construir, Corea es va convertir en estrella per dret propi. El 1971, juntament amb el baixista Stanley Clarke, va fundar Return to Forever, un dels grups capitals del jazz-fusió, que condensava colors llatins, rock, jazz i elements de clàssica en composicions originals i memorables. Allà va néixer Spain, la peça amb què Corea tancava tots els seus concerts quan girava pel nostre país, on era un dels noms fixos dels grans esdeveniments: al Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona havia actuat 14
El seu segon disc, l’àlbum a trio ‘Now he sings, now he sobs’ (1968), es compta entre els clàssics de jazz del seu temps
vegades, i estava previst que hi tornés al novembre.
Als setanta Corea es va fer seguidor de la cienciologia, que va inspirar alguns dels seus treballs. La inspiració podia ser esotèrica, però la música, per sofisticada i complexa que fos, sempre resultava clara: les ganes de comunicar, de fer-se entendre, van ser sempre una de les seves virtuts més grans. Durant la dècada següent, Corea va obrir la seva carrera a tota mena de llenguatges. Feia gires al costat d’un altre gegant del piano, Herbie Hancock, es desdoblava en intèrpret de clàssica, componia per a orquestra,
gravava discos memorables en acústic com Three Quartets (1981) i muntava un dels seus grups més populars, la Chick Corea Elektric Band. També va ser el moment del seu acostament al flamenc. El 1981 va coincidir amb el grup de Paco de Lucía al Japó i van tocar junts. L’any següent, Corea, fascinat per aquesta trobada, li va demanar a De Lucía si «li prestaria» el baixista Carles Benavent.
«El que li agradava a Chick del flamenc era la rítmica i l’emoció, l’expressivitat», recorda Benavent, que es va estrenar amb Corea a l’àlbum Touchstone (1982) i va gravar diversos discos amb ell. «Tocar amb el Chick t’obligava a arribar a un altre nivell. Després de la meva primera gira amb ell recordo que Jorge Pardo em va dir que em veia canviat. Més segur». D’aquesta estimació pel llatí va néixer l’Spanish Heart Band, el projecte amb què va actuar per última vegada a Barcelona el 2019, que incloïa el saxofonista Jorge Pardo i Niño Josele a la guitarra. Aquella nit al Teatre Grec, a Corea se la veia tan pletòric i capaç com de costum. La seva energia era llegendària. Va celebrar el seu 75è aniversari amb un mes de concerts al Blue Note de Nova York, al qual va convidar un munt de músics. «Imagina’t: dos passis cada nit durant un mes, grups diferents en cada concert. I t’asseguro que ens feia pal a tots, joves i veterans», recorda Benavent. La seva última gravació, el doble directe a piano solo Plays, és una bona prova de la seva mirada oberta i àmplia: de Domenico Scarlatti a Thelonious Monk, de Mozart a Jobim. Pianista total fins a l’últim dia.