L’art, per una renda mínima universal

Un manifest que han firmat 4.600 persones dinamita el caràcter sectorial que sempre han tingut les demandes dels treballadors de la cultura. Una desena de signants expliquen a EL PERIÓDICO els seus arguments a favor de la mesura.

El sector cultural ha fet un pas al capdavant en la reivindicació del dret a una renda bàsica universal. Treballadors i col·lectius de tots els àmbits s’han sumat en una demanda: que qualsevol persona, pel simple fet d’existir, rebi un ingrés que li garanteixi la supervivència. És una iniciativa sorgida des del món de la cultura que transcendeix el marc cultural i que s’articula des del manifest Gent que treballa en cultura, per una renda bàsica universal i incondicional que ja han firmat més de 4.600 persones.

El document no sorgeix de cap despatx polític ni de la indústria cultural, sinó de diversos socis de La Murga, plataforma de reflexió entorn de la cultura. De fet, el text es va redactar en plena pandèmia com una reacció a aquesta competició entre sectors econòmics per veure qui patia més a causa del confinament. Aquesta iniciativa dinamita aquella mirada gremial tan arrelada al sector cultural i planteja una demanda obertament universal. Així ha recollit centenars de signants que ni tan sols són professionals de la cultura: jubilats, agricultors, sanitaris, docents, joves a l’atur, associacions veïnals...

Entre els qui demanden una renda bàsica universal (o RBU) hi ha cooperatives culturals i sindicats de músics, escoles de grallers i editorials literàries, associacions de professionals del circ i de crítics d’art, tècnics, gestors, discjòqueis, promotores, directors de certàmens, discogràfiques, sales, festivals, periodistes i artistes de totes les disciplines: música, literatura, cine, circ, teatre, arts plàstiques... Cadascú amb els seus motius i anhels.

Pere Camps, director del festival Barnasants, va firmar el manifest perquè «la renda bàsica és el principi de la sobirania personal; sense la qual és difícil aconseguir les altres sobiranies». Segons la seva opinió, «una renda bàsica et permet decidir sense el xantatge constant d’haver de buscar-te la vida». «En l’àmbit de la cultura seria l’eina fonamental per lluitar contra la precarització», però també «és un instrument poderosíssim de lluita contra el feixisme perquè el feixisme es nodreix de la situació de precarietat de les classes populars».

Indefensió absoluta

Per al septuagenari guitarrista Toti Soler, l’RBU és una demanda d’una «lògica absoluta que haurien de plantejar-se els governs». I apel·la a la seva experiència: «Soc un de tants músics que han hagut de passar la maroma tota la vida amb una indefensió gairebé absoluta». La jove d’uns vint anys Carla Motis ha viscut menys, però ho té clar: «Vaig firmar el manifest durant el confinament però l’hauria firmat en qualsevol moment». «Com la majoria de gent del meu sector, em veig obligada a tenir una altra feina», a «acceptar, en el sector musical, feines descaradament mal pagades» i d’altres que compleix «per necessitat de diners». La guitarrista intueix en l’RBU una via per «reduir la jornada laboral».

Balkan Paradise Orquestra i Maruja Limón són dos dels centenars de grups que han vist les orelles al llop: «A causa de la pandèmia vam perdre més d’un 90% de la nostra feina el 2020. Vam veure com s’enfonsava tot el que havíem creat», coincideixen. A la discogràfica Propaganda Pel Fet consideren que «qualsevol iniciativa que permeti aprofundir en una concepció del fet cultural com un dret social bàsic millorarà la salut de la cultura» i que una RBU «seria bàsica en la lluita contra la precarietat endèmica» del sector i per «repensar la cultura i la manera com ens hi relacionem».

«Soc un de tants músics que han hagut de passar la maroma tota la vida amb una indefensió gairebé absoluta» TOTI SOLER GUITARRISTA

«Amb la Covid hem vist com s’enfonsava el que havíem creat» SHEILA MESAS CANTANT DE MARUJA LIMÓN

«Una renda bàsica et permet decidir sense el xantatge constant d’haver de buscar-te la vida» PERE CAMPS DIRECTOR DEL FESTIVAL BARNASANTS

«Cobertes les necessitats bàsiques ens preguntaríem: ‘¿Què puc aportar al col·lectiu?’» JOANA GOMILA CANTANT

En el grup de reggae fa temps que The Penguins reflexionen sobre el tema. El seu saxofonista, Eduard Polls, opina que si «garantim l’existència material de les persones de forma universal i incondicionada, desmercantilitzem la força de treball». I això, en cultura, implica que «desaparegui l’espasa de Dàmocles de pensar l’art com a mercaderia. ¿Quantes vegades com músics hem assistit amb desgana a un acte que no compartíem per garantir uns ingressos?», planteja. Polls critica aquestes rendes assistencials «amb forta càrrega burocràtica ineficient que no arriben a la majoria de la població a la qual van dirigides». Les considera «perillosament estigmatitzadores i moralitzants».

Regenerar el sector

També fa anys que l’actor Ivan Benet imagina la justícia social com «un motor sobre el qual hauria de caminar la nostra societat». Considera que la salut de la cultura està «tocada de mort» i que fan falta «mesures radicals», i veu l’RBU com una eina per «lluitar per la igualtat d’oportunitats» en un sector tan mancat de renovació, «tancat i inaccessible, sobretot, per a la franja més precaritzada de la societat», afegeix. També introdueix un element gairebé existencial. «Les nostres vides millorarien perquè estaríem més tranquils. La societat del benestar hauria de sustentar-se en el concepte de tranquil·litat».

Per a l’actor Abel Folk, l’RBU és una «demanda que a hores d’ara ja no s’hauria ni de qüestionar: hi hauria d’haver uns mínims garantits pel simple fet d’existir. I no ho estan». Aporta al debat una anècdota personal que transcendeix la mirada gremial: «Era a Madrid rodant una sèrie anomenada La embajada i em van explicar que el disseny i la realització del jardí de la casa on rodàvem havia costat 7,5 milions d’euros. De tornada a l’apartament, vaig veure fins a set persones dormint al carrer. És desagradable viure en una societat que permet aquestes coses. Fa dies hi va haver una onada de fred i van morir no sé quantes persones a Madrid i Barcelona. És terrible», recorda.

La millor política cultural

També l’actriu Vicenta Ndongo creu que una RBU no milloraria «només la salut de la cultura, sinó la d’un poble, la d’un país.» Ella va firmar el manifest perquè considera que d’aquesta manera ningú hauria de «pidolar per tenir uns mínims coberts». I subscriu al 100% aquestes declaracions recents de l’escriptor Juan José Millás: «L’única solució real per al món que ve és la renda bàsica universal perquè hi haurà un exèrcit de gent que no treballarà en la seva vida, que naixerà i morirà sense saber què és guanyar-se la vida».

Una de les frases més celebrades del manifest diu: «La millor política cultural és una renda bàsica universal». Una mica així opina el pallasso Tortell Poltrona: «Si el públic no hagués d’anar de cap per pagar les seves despeses, podríem treballar més i el públic disfrutaria més», resumeix el capità del Circ Cric. «No tots ens podem permetre anar al teatre o al cine», recorda Joana Gomila, i una RBU «ajudaria a construir una societat més justa també en aquest sentit». La cantant mallorquina intueix que aquesta mesura comportaria millores en la seva vida personal i professional, però amplia la hipòtesi: «A la llarga, ens ajudaria a fer-nos més responsables». Una vegada cobertes les necessitats bàsiques ens sorgirien un altre tipus de preguntes: «¿Què puc aportar com a individu al col·lectiu?».

L’altra jornada de reflexió

A finals de gener es va celebrar a l’Ateneu Popular 9 Barris una jornada de treball en què el manifest de la cultura es va posar en comú amb altres en favor de l’RBU sorgits des dels feminismes, les accions socials, la comunitat LGTBI i les persones psiquiatritzades. Els cinc manifestos s’han refós en un i s’està treballant per unir-se en estratègies de caràcter continental. Al setembre es va llançar una campanya per portar la iniciativa al Parlament Europeu. Caldrà presentar un milió de firmes. Per ara n’hi ha 102.000, de les quals gairebé un 25% provenen d’Alemanya. A Espanya han firmat 15.300 persones.

En aquella jornada, la filòsofa Andrea Soto va recordar que fa 40 anys que es teoritza sobre la possibilitat d’una renda bàsica universal, però també va assenyalar la necessitat de «cossos que encarnin aquesta lluita». El nombre de cossos, de firmes, que han sumat els diferents manifestos fa pensar que la demanda ha entrat en una nova fase. Un dels punts que es van acordar en la trobada va ser treballar per introduir la proposta al centre del debat social i polític. En els programes que es presenten als comicis de demà, només tres partits esmenten la renda bàsica universal. En Comú-Podem planteja proves pilot en algun territori especialment empobrit. ERC parla de tendir a un sistema menys assistencialista que tindria com a horitzó l’RBU. La CUP la introdueix explícitament entre les seves mesures per afrontar la crisi.

La pandèmia ha provocat que fins i tot el diari britànic Financial Times hagi proposat en un dels seus editorials un lot de «reformes radicals» per superar la crisi. El seu text parlava explícitament de «polítiques fins fa poc considerades excèntriques, com la renda bàsica o els impostos a la riquesa».n

«Per culpa de la pandèmia vam perdre més d’un 90% de la nostra feina el 2020» BALKAN PARADISE ORQUESTRA MÚSICS

«Si el públic no hagués d’anar de bòlit per pagar les seves despeses, podríem treballar més i el públic disfrutaria més» TORTELL POLTRONA PALLASSO

«Vaig firmar el manifest perquè així ningú hauria de pidolar per tenir uns mínims coberts» VICENTA DNONGO ACTRIU

«La renda bàsica seria una eina per lluitar per la igualtat d’oportunitats en un sector tan tancat i inaccessible» IVAN BENET ACTOR