Weezer ‘OK Human’ Atlantic
Amb quasi 30 anys de carrera i 14 discos a l’esquena, Weezer exerceix com potser cap altra banda del moment el rol d’institució del rock alternatiu, un oxímoron que es tradueix en una nombrosa però no descomunal base de seguidors lleials i en un permanent arqueig de celles per part de la intelligentsia crítica cada vegada que els de Los Angeles publiquen un nou àlbum. En aquesta ocasió, les suspicàcies habituals s’han vist reforçades per la decisió d’última hora del quartet que lidera Rivers Cuomo de guardar al calaix l’elapé en el qual estaven treballant (un homenatge als grups de heavy metal i hardcore de la seva joventut titulat Van Weezer) i entregar a canvi una col·lecció d’11 cançons i mitja gravades amb una orquestra de 38 músics, sense rastre de guitarres elèctriques. Els recels són, doncs, comprensibles, però el disc s’encarrega de demolir-los, perquè, malgrat el seu títol (una facècia una mica badoca a costa de Radiohead), resulta ser molt bo. Rivers Cuomo, que és un tipus astut i té a més un gust musical exquisit, eludeix amb gràcia el risc de caure en l’afectació i la grandiloqüència buida prenent com a models grans mestres del pop orquestral com Harry Nilsson (no fan falta reactius químics per detectar les seves empremtes en l’eixelebrada balada Playing my piano) i els Beach Boys (la breu i deliciosa Mirror
Image podria passar per un descart de Pet Sounds).
Instantànies i atemporals
També l’ombra dels Beatles es projecta sobre un elapé que va ser en part concebut als estudis Abbey Road, i ho fa amb particular eficàcia en la cançó que obre el disc, All my favorite songs, un lament autocompassiu vestit amb una radiant progressió melòdica que té la virtut de deixar clar que Weezer sap