«La sang, la tinta i la terra» de Vicenç Villatoro

L’escriptor català tanca amb ‘La casa dels avis’ un tríptic sobre la identitat i els orígens que va començar amb ‘L’home que se’n va’. El llibre es fa preguntes sobre la vida dels seus avis materns, catalanistes i republicans que van patir la guerra i la

«És una trilogia dels que se’n van, els que es queden i els que tornen. És la sang, la tinta i la terra», resumeix Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) el tríptic on explora «els orígens i la identitat, entesa com a indagació personal i col·lectiva», i que ara tanca amb La casa dels avis (Proa), «una obra memorialística escrita per un novel·lista», apunta el seu editor, Josep Lluch. Primer va ser L’home que se’n va (2014), centrat en la figura de l’avi patern, que va emigrar, per no tornar-hi, de la seva Còrdova natal a Terrassa. La va seguir El retorn dels Bassat, on a través d’aquesta saga explorava el món de la cultura europea de la qual se sent deutor i el retorn jueu a Barcelona des d’Orient.

A La casa dels avis enfoca la vida dels avis materns, republicans i catalanistes, que van patir la guerra i la postguerra en una convulsa Terrassa i van acabar quedant-se a la terra en què van néixer, a la casa familiar de Canet de Mar, on l’autor anava de petit a passar els estius, i que simbolitza «la persistència i l’arrelament». Ell era Artur Lamolla, manyà, i va viure l’exili en camps francesos com Argelès i Bram; ella, Llúcia Vives, treballadora del tèxtil, va ser a les presons de Franco.

L’embrió d’aquest últim llibre es remunta a una anècdota de quan va viatjar a Castro del Río, el poble cordovès del seu avi patern. «Era al barber i al saber que jo era de Terrassa em va dir que la meva ciutat era molt important per a ell. Però que no hi havia anat mai. Em va explicar que quan tenia 14 anys tenia el bitllet per anar-hi i la seva mare el va anar a buscar a l’autobús i li va demanar que sisplau no se n’anés. En el tema de la immigració crec que és tan important anar-se’n com quedar-se. És una cosa de gran interès polític i social en la nostra vida quotidiana», afirma Villatoro.

La tempesta de les guerres

Aquests tres llibres, reflexiona Villatoro, expliquen «una història col·lectiva i mundial, una gran tempesta al món, la guerra d’aquí (Guerra Civil) i la d’allà (Segona Guerra Mundial) i l’Holocaust». Amb aquest tríptic, apunta, «es pot tenir una idea de la història viscuda a Catalunya. Crec que és important explicar el país a més de parlar d’immigració i arrelament».

«Els que havien viscut abans han de reconstruir la seva vida després d’aquesta tempesta. A La casa dels avis, els meus avis, que són besnets d’emigrants italians, van viure el catalanisme popular dels temps de la República i la guerra i mostro com van intentar viure, reconstruir-se i fer-se un lloc al món habitant el solar que havia quedat desolat després de la guerra. No van renunciar a viure tot i que el seu món hagués desaparegut. Van intentar salvar el més essencial. Durant el franquisme hi va haver una vida subterrània. Més que revelar secrets, poso llum a un paisatge que té un punt de penombra».

Fixa un referent clar: Los hundidos, de Daniel Mendelsohn, «que parla d’una part de la seva família assassinada a l’Holocaust i es pregunta com i quan». Aquest títol comparteix amb el seu tríptic el fet de ser «un artefacte narratiu de no-ficció que també és un llibre llarg, que implica minuciositat, arribar al detall, i explicar la veritat dels fets». Sabia que «no podia fer trampes ni amagar trossos de veritat».

Villatoro va bussejar en els informes parroquials i de la repressió franquista sobre els seus avis. «En la guerra no hi ha encarnacions del mal, encara que el mal existeixi. Tots tenen una autojustificació o un motiu per fer el que fan». El seu llibre, avisa, «no respon preguntes sinó que les planteja».

n