Ja es va dir: a poc a poc
Pròleg. El Sevilla és un equip molt bo, gairebé boníssim. Fa un futbol automatitzat tot i que complementat amb esclats individuals enlluernadors. En sentit pràctic està al nivell dels actuals top europeus. Defensa amb millor coordinació que el City de
Guardiola (ara obsessionat amb això) mentre el paper de Jordan al centre del camp és similar en eficàcia al de Gundogan encara que tingui menys arribada.
D'altra banda, la seva tenacitat al llarg i ample de tot el camp és similar a la del Liverpool de Kloop o l'Atlètic de Simeone, malgrat faltar-li punyals d'or com Sadio Mané, Mohamed Salah i el regalat Luis Suárez en aquest gran espeternec final de la seva carrera. Tot i que jo menyspreï des del punt de vista humà Lopetegui per la seva debilitat al trair una selecció nacional que confiava en el seu treball a llarg termini, es tracta d'un gran tècnic.
Ha entès que després de l'imperi del futbol-control i de l'explosió del futbol-màxima intensitat ara per arribar a un nivell superior s'ha d'aplicar un futbol-altíssima mobilitat. El Sevilla ja és el millor dels equips que van de blanc perquè té una cosa millor que un xeic capaç de pagar cada any la milionada que valen els grans talents: amb
Monchi disposa de l'Observador Màxim, el que detecta els que ho seran quan encara són barats.
Tesi. Tot i que va perdre, el Barça va estar a bon nivell i va demostrar que continua millorant en la recerca de consistència i de grandesa. No va merèixer un resultat tan advers. Però l'equip té un problema psicològic profund: volent o sense voler salta al camp posant-se en cert sentit al nivell de l'adversari, ja sigui el Cornellà o el Rayo, ja sigui el Granada o l'Athletic. Els lluita de tu a tu, pateix i únicament sol imposar la seva autoritat quan està contra les cordes i se li esgota el temps.
A Sevilla, a més de tenir mala sort, de patir un arbitratge consentidor de petites antiesportivitats continuades, i de cometre alguns errors més aviat puntuals, el Barça ho va fer bastant bé però li va faltar l'empenta i l'esforç suplementari constant que eren imprescindibles. Potser va ser perquè amb un 1-0 advers no es va sentir asfixiat contra les cordes –com en altres partits– pensant que comptava amb el Camp Nou per guanyar l'eliminatòria.
Conclusió. El Barça està molt justet d'homes per jugar tan contínuament partits. Aquesta vegada l'alineació era un veritaBarça
Si ara es perd un títol amb la dignitat de refer les coses, no serà un desastre
ble retrat de la necessitat que té
Koeman de dosificar el poc que té, mentre Lopetegui disposava d'una banqueta de luxe.
En aquest context la lesió d'Araujo va ser el súmmum. El tècnic holandès ha de fer continus experiments arriscats aprofitant el poc que té, però estirant per aquí la manta li queda curta per allà. Tot i així és evident que està construint un fort. Treu rendiment de la plantilla insuficient que li va donar Bartomeu. Ja s'ha explicat bé la confiança que ha insuflat als joves, mostrant-se a més gens sectari a l'utilitzar fins i tot Riqui Puig malgrat que va dir que ell desitjava que es rodés amb calma en algun equip on tingués molts més minuts.
Balanç mercantil
Però també l'encerta amb els altres. Dembélé s'assembla cada vegada més a la figura que es volia tenir quan el van fitxar caríssim. El resum final és un balanç mercantil: hi ha homes que estan recuperant una mica del valor i hi ha joves que semblen haver sigut contractats per Monchi.
Però les reconstruccions sòlides són difícils i es fan a poc a poc. Tot fa pensar que quan els socis puguin tornar tindran un bon onze a punt. Però encara falta una mica de temps. El Camp Nou es va tancar amb un equip que tenia només passat, i probablement es reobrirà coincidint amb una tornada a il·lusions sobre el futur malgrat les evidents penúries. Però no és un camí de roses. Sembla que ara es pot escapar fins i tot el que Koeman va dir que era la millor possibilitat d'un títol per a aquest any. Si es perd amb la dignitat d'anar refent bé les coses, no serà cap desastre.