El fill de Begoñita
VALERI KHARLAMOV, mite de l’hoquei sobre gel rus, fill d’una exiliada basca, va néixer al cotxe dels seus pares i va morir en un accident dins d’un altre
Va guanyar l’or amb l’URSS davant els EUA a Sapporo-72 i va ser el millor en la final
El 13 de juny de 1937, amb les tropes de Franco a punt d'entrar al País Basc, Carmen Orive Abad, que tothom coneixia a Bilbao com Begoñita, va pujar al port de Santurtzi a l'Habana, un vaixell de càrrega que la portaria fins a Sant Petersburg.
Amb ella viatjaven 1.495 persones més, nens i joves sobretot, procedents de la zona republicana i a qui les famílies miraven d'allunyar dels perills de la Guerra Civil.
Se'ls va conèixer com els Nens de Rússia. Alguns d'ells ja mai tornarien a casa. Carmen Orive, de 10 anys llavors, va desembarcar nou dies després i va ser traslladada a Moscou, on es va criar amb una família russa.
Anys més tard, acabada la Segona Guerra Mundial, durant la visita a una sala de festes moscovita, Orive va conèixer Boris Kharlamov. Era un torner que havia establert amistat amb la comunitat basca que havia emigrat a Rússia i solia anar a aquell local per mantenir el contacte. El Boris i la Carmen es van enamorar i no van tardar a prendre la decisió de casar-se.
En honor de Chkalov
Tenien el just per viure i van fundar una llar a la qual no van trigar a incorporar-s'hi nous membres. El gener del 1948 va arribar el primer dels seus fills. El naixement va resultar tota una aventura. Carmen va donar a llum al cotxe de Boris perquè s'havia posat de part i la parella no havia tingut temps d'arribar fins al centre hospitalari.
La Policia, alertada per la situació, va arribar quan el nen ja havia sortit del ventre de la seva mare. «Es dirà Valeri en honor a Valeri Chkalov», va dir l'orgullós pare als agents que assistien a l'escena. Chkalov era un dels grans herois de la Unió Soviètica gràcies a les gestes protagonitzades com a pilot aeri. Feia 10 anys que havia mort en un accident que mai es va aclarir, però les autoritats russes i el poble veneraven la seva figura.
El petit Valeri, des de molt jove, va mostrar la seva habilitat i capacitat per a l'esport. El seu favorit era l'hoquei sobre gel. Tenia 14 anys quan va ser admès a l'escola del CSKA de Moscou. Era el club esportiu més gran del país, tenia seccions de qualsevol modalitat i els seus equips eren sempre una referència. Valeri Kharlamov va ingressar a la secció d'hoquei, tot i que el responsable tècnic, Anatoli Tarassov, va desconfiar d'ell al principi perquè era massa petit. Amb poc més d'1,70 i encara lluny dels 80 quilos era massa lleuger per a un esport on el contacte físic té la seva importància.
Fúria llatina
Però el jove ho va compensar amb talent i velocitat. Patinava millor que ningú. Era endimoniadament ràpid, el seu canvi de ritme era enlluernador i anotava amb relativa facilitat. Tampoc li faltava caràcter a la pista. Callat i introvertit, es guardava la majoria de les seves opinions, però amb l'estic a la mà semblava transformar-se. Els que el coneixien atribuïen aquesta fúria a la pista a la sang llatina que li corria per les venes.
La seva arribada a l'elit era imparable més enllà dels prejudicis que pogués despertar per la seva talla. Després d'una breu cessió en un conjunt més modest que va servir per convèncer els escèptics, el 1968 va pujar al primer equip, del qual no es mouria mai més. La seva explosió no es va quedar aquí. Al cap de pocs mesos va ser convocat per la selecció de l'URSS per formar el que per molts és l'equip més gran de la història d'aquest esport. La Red Army va col·leccionar títols en una dècada de somni. En els següents 11 anys acumularien vuit medalles d'or, dues plates i un bronze al Mundial que es disputava cada temporada. Però la glòria màxima per als russos era als Jocs Olímpics, la cita inexcusable. El 1972, a Sapporo, durant la seva primera experiència, van arribar a la final contra els Estats Units.
En ple context de la Guerra Freda, que immediatament es traslladava a qualsevol competició esportiva, el triomf era una necessitat nacional. I no van fallar. L'URSS es va penjar l'or i el millor en l'enfrontament davant els nord-americans va ser Kharlamov. Al tornar del Japó era una absoluta celebritat, un símbol per al país.
La cita de Sapporo el 1972 se la va perdre el Canadà, ja que tots els seus jugadors eren professionals a l'NFL (en aquell moment estava prohibida la seva participació) i van triar quedar-se a casa abans que presentar un equip que no els feia justícia. Per compensar-ho van desafiar els russos a una sèrie de vuit partits (la meitat a cada país) per resoldre quin era el millor equip del món. Va ser allà on els canadencs van descobrir la magnitud d'aquell prodigi que era Kharlamov.
Commoció al Canadà
En el primer partit la seva exhibició va provocar una commoció al Canadà. Els informatius televisius i diaris van obrir amb la inesperada derrota d'un equip que creien imbatible i amb el recital d'aquell petit jugador que pati
L’NHL li va fer una oferta, però la va rebutjar sabent que no l’hi deixarien anar
nava a una velocitat mai vista. La primera derrota va pujar el nivell i l'agressivitat dels següents enfrontament entre les dues seleccions. Es va arribar a superar el límit per moments.
Kharlamov es va fer una fractura en un turmell en el sisè partit després d'una desproporcionada entrada d'un rival, Bobby Clarke, i es va perdre la resta de la sèrie, que, fins aquell moment, registrava tres victòries de l'URSS, un empat i una derrota. L'opinió pública canadenca va considerar aquell fet com un deshonor per a l'hoquei del seu país. Sense Kharlamov, els russos van perdre els tres últims duels.
Quatre anys després es va repetir la història. Una altra medalla d'or olímpica després de guanyar 4-3 Txecoslovàquia a la final. Kharlamov va fer el gol definitiu. Una altra vegada els fastos, la glòria, les abraçades dels dirigents russos, el clamor popular. I una altra gira per enfrontar-se en aquesta ocasió als professionals nord-americans, que també volien participar del festival. Van tornar els recitals i també els cops. Aquesta vegada va ser Ed van Impe el que el va atacar amb una violència desmesurada.
Això només va servir perquè la seva figura s'engrandís. Era l'ídol dels nens russos. Un jugador colpejat pels rivals americans, incapaços de frenar el seu talent i la seva velocitat. Això era un caramel per als òrgans de propaganda soviètics, que airejaven l'assumpte amb alegria.
Però les gires i els partits també van servir perquè l'NFL mirés de reclutar el jugador del CSKA. Els Philadelphia Flyers li van oferir un contracte d'1,2 milions de dòlars anuals per incorporar-lo. Kharlamov va tancar aquesta porta immediatament malgrat que li oferien resoldre-li la vida.
També era conscient que les autoritats russes no consentirien la seva sortida per caure a les xarxes del capitalisme nord-americà. Públicament va al·legar que el seu desig era seguir defensant la samarreta del CSKA i l'URSS i que la Lliga professional era massa violenta i no s'hi jugava l'hoquei net i àgil dels països de l'Est.
Encara acudiria a una altra cita olímpica, el 1980, on va conèixer el sabor de la derrota. A Lake Placid els universitaris americans van aconseguir el que es coneix com el miracle de gel, vencent l'intocable equip vermell. Kharlamov sempre es va retreure aquesta derrota per no haver estat al millor nivell. Després va tenir un temps de descans en la selecció. Els federatius volien provar gent jove per anar preparant el relleu generacional.
Cop mortal
Durant una d'aquestes concentracions va tenir un accident terrible amb el seu cotxe, un Volga al qual havia tingut accés com a heroi del país. La seva dona, que anava al volant, va perdre el control per el gel de la carretera que va de Moscou a Sant Petersburg. La parella va morir quasi a l'instant a l'estavellar-se contra un camió.
La dramàtica notícia va ser un cop per a l'esport rus, que perdia de forma inesperada un dels seus grans mites als 33 anys. El CSKA de Moscou i la selecció van retirar el dorsal 17 que Kharlamov havia convertit en llegendari. Van acordar que només podria tornar a vestir-lo el seu fill, que havia començat a jugar a l'hoquei.
Carmen Orive, Begoñita, havia assistit a la transformació de Valeri en llegenda del país que la va acollir quan era una nena. No va poder suportar el dolor de perdre'l. Uns mesos després de l'accident va morir a la seva casa de Moscou. Diuen que de pena.