Futbol i debat electoral
No sols futbol
En aquestes hores crucials en què vostè va decidint el seu vot, permeti'm un consell. Relaxi's i consideri la possibilitat de treure transcendència a l'assumpte perquè dilluns el sol seguirà sortint per orient i ponent-se per occident. Busqui a la xarxa la cançó Andrà tutto bene de Bandabardó i deixi's acariciar tres minuts per un optimisme gens racional però reconfortant. Si li queda curt, provi amb
Wet-ass pussy de Cardi B i aprengui a ballar twerking. There's some whores in this house! Torni's boig, que d'alguna manera hem de celebrar que després d'un any al dic sec se'ns convida a una festa, encara que sigui la de la democràcia. He analitzat amb atenció les propostes electorals que les diferents formacions polítiques ofereixen en el terreny de l'esport. La decepció ha sigut total. Ni el sobiranisme, ni el constitucionalisme, ni el migcampisme prometen res que ens faci aixecar de la cadira. Ni títols ni fitxatges per al Barça. Tampoc tornades a Primera Difutbol visió garantides de l'Espanyol i el Girona. Un bluf. No és estrany que les enquestes anticipin rècord d'abstenció.
No han sabut animar la moguda. Imaginin-se qualsevol dels debats soporífers d'aquests dies des d'aquest altre angle. Pere Aragonés anuncia solemnement la tornada de Neymar, la fitxa del qual s'abonarà amb càrrec a una partida extraordinària habilitada per lluitar contra els estralls psicològics del virus. Carlos Carrizosa protesta irat i diu que, si ell és president, s'acabaran les clàusules que obliguen els jugadors del Barça a aprendre català.
Alhora el senyor de Vox, ignoro encara el seu nom, lladra la necessitat que s'impedeixi l'entrada d'immigrants als camps de futbol. Dolors Sabater, cupaire que no és cupaire, pren la paraula per llegir a càmera que el
Un repàs de les diverses propostes polítiques a través de la mirada de la pilota
és l'opi del poble i que cal prohibir-lo perquè distreu de la revolució necessària. Salvador Illa replica que no, que de cap manera, que el que cal fer és retrobar-se i superar la divisió entre les aficions, castigant insults a l'àrbitre i directius. Laura Borràs agafa carrera per criticar-li l'estupidesa i diu que, si ella mana, la tàctica del 3-4-3 serà substituïda per la confrontació intel·ligent.
Jéssica Albiach, en nom del comunisme líquid, apunta que tot pot arreglar-se si els rics paguen cent vegades més per les entrades a l'estadi sense aclarir qui són els rics. Àngels Chacón, del PDECat, promet al seguidor que podrà desgravar-se l'import dels abonaments a les plataformes de TV perquè així s'afavoreix el consum i remunta l'economia. Tanca Alejandro Fernández, del PP, que on tots veuen problemes ell només és capaç d'endevinar un gran país i pregunta solemne: «Soc espanyol, ¿a què vols que et guanyi?».
Hauria sigut sens dubte més divertit. Hi haurà qui pensi que tot això no és tasca de la política. Pot ser que abans de la pandèmia. Però una vegada es decideix per decret a qui podem asseure a la taula de casa nostra no hi ha cap motiu perquè no siguin també els governs els qui confeccionin les plantilles dels equips de futbol. Seria una fórmula definitiva per lluitar contra l'abstenció. Ens veiem demà. A la festa de l'ensopiment.