«¿Per què aquestes ratlles grogues amb el talent que hi ha a BCN?»
Una quarta part dels barcelonins, segons el padró, han nascut a l’estranger, fet que, encara que hi hagi alguns que entestats diguin el contrari, és un tresor per a aquesta ciutat, perquè el gresol d’idees i iniciatives és així més ric. La comunitat xinesa, que aquesta setmana celebra el seu Any Nou, forma part d’aquest ric jaciment, que connecta la ciutat amb el gegant asiàtic.
Jia Jia Wang tenia 23 anys quan va ser entrevistada per a la contraportada d’EL PERIÓDICO. Era l’any 2011 i acabaven de concedir-li, a través de la Fundació Banc Sabadell, un molt ben dotat premi com a emprenedora en el marc del programa UPFEmprèn. Barcelonina des dels 8 anys, va estudiar Econòmiques, va passar un any a Harvard i des d’aleshores aquesta jove pentalingüe ha explorat diverses sortides empresarials (l’educativa, la del sector de la restauració, la immobiliària...), però ara, de la mà de Sixiang Zhan, un llicenciat xinès en Història Mundial que gràcies a una beca va recalar a Burgos, acaba de fundar l’empresa Tashan, amb el ferm propòsit (en el millor dels sentits de l’expressió) de vendre Barcelona a la Xina.
— Primer de tot, bon any xinès.
— Sí, entrem a l’any del bou. I el que és més important, deixem enrere el 2020, que segons el calendari xinès, per una sèrie de conjuncions, tancava un cicle de 60 anys, un moment en què poden ocórrer grans esdeveniments i calamitats.
— Doncs sens dubte ha sigut el segon. ¿Vostès, què fan i com van tenir la idea?
—Va ser una idea de Sixiang. Treballava en el camp del turisme de luxe a mida, acompanyant de vegades persones del món de la cultura, com per exemple el pianista Lang Lang a Espanya, i va ser així com va intuir que aquí a Espanya hi havia molt de potencial en els camps de l’arquitectura, l’interiorisme i l’art que podia seduir la classe mitjana i alta de la Xina.
— Està bé que digui això.
— En ocasions, sembla que Barcelona ha perdut autoestima, com si hi hagués un sentiment col·lectiu que ja no és la ciutat que era no fa tants anys. El que nosaltres veiem és que aquí hi ha moltíssim talent. La Xina, de debò, està encara a anys llum del nivell de disseny que és fàcil descobrir a Barcelona. Pot ser que falli el màrqueting, que es doni poc a conèixer, una cosa en què han despuntat més França i Itàlia, però el talent que hi ha a Barcelona és indiscutible.
— I han muntat una empresa a Barcelona que...
— No, a Pequín.
— ¿No deu ser per les dificultats administratives que tan sovint es diu que hi ha a Barcelona per obrir un negoci?
— No, ho hem fet així perquè els nostres clients són allà, però el cert és que, fins i tot amb la pandèmia, és a dir, sense poder viatjar físicament a la Xina, i malgrat que el meu passaport és espanyol i no xinès, només vam tardar una setmana a crear la nostra empresa a Pequín.
— ¿I l’empresa és...?
— Tashan. Traduït, significa una cosa així com la pedra de la muntanya d’un altre que pots utilitzar per tallar el teu propi jade. La muntanya, en aquest cas, són els bons recursos que ofereix actualment Catalunya. Cal conèixer la cultura xinesa per comprendre’n l’abast. Cal tenir present que un refrany xinès molt conegut diu que tot allò que és estranger i de fora és molt millor que el que hi ha a casa.
— La pregunta és gairebé obligada si el que ofereixen és el disseny barceloní. Quan venen clients, ¿els passegen pels carrers convertits en zona de vianants amb pintura?
— Quan Le Corbusier va visitar Barcelona el 1929, les autoritats locals van passar una infinita vergonya quan el seu il·lustre convidat va enfilar pel carrer del Bisbe i va passar per sota d’aquell pont venecià kitch construït aquell mateix any. La veritat és que no hem entès aquestes ratlles grogues i aquests bancs en què ningú s’asseu. ¡A Barcelona hi ha una gran quantitat d’arquitectes i dissenyadors que haurien estat capaços de fer una cosa bonica i diferent! La sensació és que Barcelona està perdent l’oportunitat que han brindat aquests mesos, en els quals amb prou feines hi ha turistes, per fer una cosa diferent. En aquesta ciutat hi ha molts joves amb formidables idees. Cal cedirlos el terreny.
— Hi ha gent jove i, una cosa que de vegades s’oblida, una quarta part dels barcelonins han nascut a l’estranger, la qual cosa, en el bon sentit, és com una bomba de creativitat.
— Sí, la pandèmia no és una excusa per adormir-se. Al revés. Nosaltres, per exemple, vivim a Barcelona però hem decidit que els ingressos econòmics els obtindrem a la Xina. No té, però, cap sentit que anem allà a competir amb la generació que ara té 30 anys, perquè contra ells no tenim res a fer. El nostre valor afegit és que som una frontissa entre dues cultures.
— A propòsit de les eleccions al Parlament de demà... Em sembla curiós que en les llistes dels partits és cada vegada més comú trobar candidats d’altres cultures, com la musulmana i l’africana, però no de la xinesa. ¿Serà que és cert que són un col·lectiu molt tancat?
— Més aviat, molt discret. A Barcelona, els xinesos volen treballar, però amb una mentalitat diferent a la d’aquí. La unitat bàsica en la cultura local és l’individu. En la xinesa, la unitat bàsica és la família.
— ¡És veritat! Hi ha una pel·lícula poc coneguda de Zhang Yimou que retrata en part això, Vivir, sobre com els llaços familiars permeten a una família suportar les adversitats.
— Potser sonarà estrany per a alguns, però els xinesos tenim una manera d’entendre el nostre rol en la societat molt semblant a la dels jueus. n