A la guerra en sabatilles
La ciutat està a punt de perdre un altre comerç emblemàtic: La Casa de les Sabatilles. El local, un dels pocs del seu gènere, té problemes amb un gran tenidor.
Barcelona està a punt de perdre un altre comerç emblemàtic, la tradicional Casa de les Sabatilles, al Gòtic. El local, un dels pocs del seu gènere que queden a la ciutat, és reclamat per l’empresa propietària, 640C, al seu arrendatari, Joan Carles Iglesias (foto), a qui no reconeix el dret de subrogació. Després d’un llarg combat judicial, Iglesias tem el desnonament.
Una altra botiga històrica en perill, i la Baixada de la Llibreteria, un pas més a prop de convertir-se en un carrer anodí, sense personalitat, franquiciat... una més d’aquestes travessies sense caràcter que tant abunden al Gòtic. Una via sense rastre de l’ecosistema comercial de què tant va presumir Barcelona abans de vendre-li l’ànima al turisme. Vaja, una Cardenal Casañas qualsevol. Doncs l’arteria que va batejar el prelat era una via amb encant fins que l’encant va anar desapareixent víctima de l’especulació i la globalització. A la Baixada de la Llibreteria encara no han arribat a la insubstancialitat del purpurat passeig. Allà encara queden establiments que li donen cert aire de carrer barceloní: a la Colmena venen caramels des del 1868; i al Mesón del Café serveixen la beguda que li dona nom des del 1909; també hi ocupa plaça la cereria Subirà, que poca presentació necessita; i La Casa de les Sabatilles, que des del 1950 posa confort als peus però la supervivència de la qual perilla. No és una qüestió de rendibilitat comercial sinó de desnonament per cobdícia extrema.
El local, protegit com a emblemàtic, és rendible. O ho era en època pre-Covid. I el propietari, Joan Carles Iglesias, es mostra convençut que ho seguirà sent quan la pandèmia i l’«assetjament» al qual el sotmet el gran tenidor 640C sigui un malson del passat. A Barcelona, de botigues que es dediquin en exclusiva a la sabatilla, la plantofa i l’espardenya n’hi ha poques. Quatre sent generosos. I la del Gòtic té fama i parròquia: «A l’hivern s’hi venen sabatilles a clients de tot Catalunya; l’estiu és de l’espardenya i del turista», explica Iglesias, propietari del negoci fins que la llei no digui el contrari. Aquestes botigues funcionen: «Donen per viure a una família però amb lloguers lògics, no amb lloguers de bogeria». Malgrat que el problema d’Iglesias no és el preu de l’arrendament, és que el volen fer fora de la botiga. Té una ordre de desnonament recorreguda i pendent de resolució a l’Audiència de Barcelona. Si el tancament s’acaba materialitzant, el que dèiem, la Baixada de la Llibreteria serà un pas més a prop del no-res. Al final, al barri, tot seran botigues de ‘souvenirs’ i de samarretes». I molts peus quedaran descalços. Una pena.
La Casa de les Sabatilles està en marxa des del 1950, quan la regentava Teresa Duque, propietària tant del comerç com de l’immoble. El 1984, el pare d’Iglesias va comprar el negoci, que no la pedra, amb gran esforç. Onze milions de pessetes: «No era barat, amb aquests diners llavors podies comprar-te un pis de 120 metres quadrats al carrer de París», un lloguer de 30.000 pessetes de l’època, que no era poc, i l’obligació de quedar-se el gènere i les dues dependentes. A canvi, el contracte contemplava dues subrogacions. «Una manera d’assegurar la continuïtat familiar durant dues generacions. Sense això, el meu pare no hauria acceptat les altres condicions». Llei Boyer, al marge. El problema va sorgir quan aquest gran tenidor va comprar a Duque l’immoble, el 2001. Ho va fer pel sistema de renda vitalícia, una manera d’esquivar el dret de tempteig i retracte per part de la família Iglesias. «En va pagar 60.000 i dos terminis més de 12.000, i una renda inferior per a Duque de la que rebia del lloguer de la botiga». Un negoci rodó, sens dubte.
I va començar l’«assetjament» per fer-ne fora el pare d’Iglesias, el llavors titular. La cosa va arribar als tribunals. Els Iglesias demanaven dret de tempteig i retracte. Raó per a la família en primera instància i per al gran tenidor en segona. El 2009 va acabar el recorregut de la demanda, que va arribar fins a Madrid. El resultat va fer emmalaltir el pare d’Iglesias, literalment. «Era un home que creia en la paraula donada».
Viure amb «por»
I a aquesta paraula s’acull Iglesias per subrogar el negoci després de la mort de la mare, que va fer el mateix després de la mort del pare. La resposta del tenidor va ser un intent de desnonament, frenat a l’espera d’una sentència ferma de l’Audiència de Barcelona. En primera instància es va reconèixer l’existència del pacte, però també es va afirmar que no es podia demostrar que l’actual propietari en tingués coneixement. «Si va comprar el 2001 una botiga i un pis per 84.000 euros al centre de Barcelona és perquè sabia que hi havia un inquilí amb contracte llarg; si no, això val molt més. L’ajuntament li va arribar a oferir 500.000 euros i no els va voler», apunta Iglesias, que afirma que el propietari posseeix altres pisos de la finca. El comerciant diu que viu amb «por» d’haver de tancar en qualsevol moment, però també es mostra irreductible: «La raó i la voluntat de seguir la tinc tota. Em quedaré aquí fins que vingui el secretari judicial i digui que he de marxar». Si això passa, Barcelona es quedarà una mica més nua (i descalça).