‘Fact-check’: Les mentides dels candidats en campanya, al descobert
Junqueras i Aragonès, hegemonia o daltabaix
Davant la incertesa que mostren les enquestes, ERC es mou per sensacions. I aquestes, sobretot comparades amb les acumulades a la campanya del 2017, són positives. La concessió del tercer grau als presos, singularment a Oriol Junqueras, ha estès un doble efecte per als republicans. Abans que res, recuperar el líder, cosa que ha donat moral a les bases.
I després, una vegada que Junqueras, molt actiu en campanya, tant en els mítings com en el passeig per les localitats catalanes allunyat de les càmeres, ha cobert les necessitats d’èpica i carisma que tot partit necessita per vèncer, el rol de Pere Aragonès, sempre més terrenal, ha canviat, consideren a ERC. Si la gran queixa és que li falta carisma, ara que al partit n’hi sobra, es valora la capacitat de concreció i d’explicar la gestió realitzada. Una cosa que ha sigut especialment visible en els debats televisius.
El vot útil contra el PSC
ERC és conscient que tot això pot no valer en un context de màxima igualtat amb el PSC i Junts. Per això, i amb el cap més a superar els postconvergents, cosa que, possiblement els donaria la Generalitat, s’han dedicat amb afany a intentar demolir la imatge
de Salvador Illa, a la recerca de ser considerats, per l’independentisme, com el vot útil contra l’amenaça d’un triomf del PSC.
Els republicans s’han dedicat a això i a tapar la principal fuga de vots, l’espantall del tripartit que Junts exhibia permanentment. Primer en els mítings i, dimecres, mitjançant la firma del pacte anti-Illa.
L’elefant blanc que ningú menta, malgrat ser a l’habitació, és què passarà si Esquerra torna a ser tercera força demà i perd el doble duel, el global amb el PSC i el de conferència, en termes NBA, amb Junts per Catalunya. Una derrota, per petita que sigui, suposaria una esmena a l’independentisme pragmàtic que es propugna des del gener del 2018. I, fent una mirada a la convulsa història del partit, no es pot descartar cap escenari, si això passés.
En sentit contrari, un triomf el 14-F, sumats al de les dues generals i al de les municipals obriria la porta de l’hegemonia. O tot o res. XABI BARRENA
Puigdemont i Borràs s’aferren a l’‘efecte remuntada’
JxCat ha fet la campanya que pretenia, sense sobresalts. Laura Borràs no ha comès errors com una casa i s’ha centrat a avisar d’un possible tripartit d’esquerres i defensar un independentisme combatiu amb una altra declaració d’independència de data inconcreta. El seu missatge de governabilitat i bona gestió ha quedat més difuminat, però ha introduït allà alguna carta com l’anunci que el doctor Josep Maria Argimon seria el seu conseller de Salut.
Sòlida davant les càmeres, Borràs ha comptat diàriament amb el recolzament telemàtic de l’expresident Carles Puigdemont i sovint amb el dels presos de JxCat. Però en el cas de Puigdemont la seva aportació no ha sigut tan encesa com el 2017 i ha quedat en un cert segon pla.
A Borràs sí que se l’ha vist incòmoda davant les preguntes sobre la investigació del Suprem per presumpta corrupció quan va dirigir la Institució de les Lletres Catalanes. També hi ha hagut titubejos en matèria d’impostos, fins que el programa electoral va certificar que el de successions no baixarà, com ella defensa.
Però la candidata en cap moment ha sortit del guió emocional independentista i ha carregat les tintes contra el cap de llista socialista, mirant de crear la imatge que la victòria es juga entre Salvador Illa i ella. El pacte antiPSC no ha alterat el guió de Junts, que ha continuat posant en dubte la promesa d’ERC. Els dards de Pere Aragonès a Borràs pel pacte JxCat-PSC a la Diputació de Barcelona tampoc han fet variar el rumb a una candidata molt bregada ja davant els micròfons.
Si ERC (i el PSC) queda per davant de Borràs, Junts entrarà en una altra dimensió: les seves tesis ja no serien majoritàries en l’independentisme i hauria d’empassar-se el gripau d’ajudar Aragonès a governar amb una estratègia diferent a la de la «confrontació intel·ligent» de Puigdemont. Això, o negar el recolzament a ERC. FIDEL MASREAL
Illa, protagonista absolut de la campanya, busca el tomb
Si els resultats electorals tinguessin una relació directament proporcional al protagonisme dels candidats durant la campanya, Salvador Illa arrasaria a les eleccions de diumenge. L’aspirant socialista a president ha concentrat, des que el 30 de desembre es va anunciar per sorpresa que rellevava Miquel Iceta, els atacs de pràcticament tots els partits. I aquests dards es van multiplicar quan les enquestes van confirmar que l’efecte Illa era una realitat.
No obstant, el fins fa poc ministre de sanitat, convençut que aquestes escomeses beneficiaven la imatge que busca transmetre – la de ser l’únic entre els favorits del 14-F interessat a estroncar les esquerdes en la convivència dels catalans– ha seguit fins al final el seu llibre d’estil, buscant donar una imatge presidencial: actes de format íntim, tarannà assossegat, exposició del programa, poca confrontació.
El guió va funcionar bé, sens dubte, fins als últims dies de campanya; després van sorgir alguns dubtes que només aclariran el resultat que donin les urnes.
Illa va explotar els atacs dels adversaris en el seu favor en el primer debat televisat, el de TVE. En els dos següents, no obstant, alguns contratemps han fet que es posi a la defensiva i ha fet en ocasions l’efecte que la campanya se li estava fent llarga. Sobretot va passar després que transcendís que s’havia negat a realitzar-se una prova de detecció de la Covid-19 abans de participar en el debat de TV-3.
El ‘cordó sanitari’
Però el cordó sanitari dels partits independentistes contra el PSC ha permès a Illa tornar a passar a l’atac en els últims dies de la carrera, en la qual sempre ha comptat amb el recolzament del president Pedro Sánchez i de la resta del Govern central. Els socialistes estan convençuts que poden guanyar en vots, i potser en escons. ¿I després? «Si els independentistes no sumen, es quedarà un tauler interessant», diu un integrant de la sala de màquines del PSC.
Aquesta opció, que no contempla gairebé cap enquesta, sembla l’única que podria donar el Govern als socialistes més d’una dècada després. DANIEL G. SASTRE