‘Me quedo contigo’
Carlos Saura va portar al cine d’autor les històries de quinquis en el clàssic ‘Deprisa, deprisa’.
Després de presentar Deprisa, deprisa al Festival de Berlín del 1981, on va aconseguir l’Os d’Or a la millor pel·lícula, Carlos Saura s’afanyava a dir que Los golfos, el llargmetratge amb què va debutar el 1959 –sobre uns amics de l’extraradi madrileny que cometen diversos atracaments per ajudar un altre company que vol ser torero–, no s’assemblava en res al que havia fet ara. El director de La caza i La prima Angélica, entre altres títols críptics i metafòrics rodats durant la dictadura, canviava de tema i afrontava amb un estil semidocumental les aventures d’altres joves delinqüents.
El film, estrenat a Berlín el 19 de febrer de 1981, va ser molt ben rebut, guardó al marseguidors ge, tant pels de Saura, que li reclamaven un gir en el seu estil habitual, com per aquells que el van entendre com una aproal ximació diferent cine sobre la marginalitat i la delinqüència juvenil espanyola. Saura no partia de zero. La filmografia sobre el tema era notòria. Però la seva mirada podia ser catalogada de més arty en comparació amb els títols en brut realitzats fins aleshores. José Antonio de la Loma amb la seva trilogia sobre El Torete, realitzada entre el 1977 i el 1980 i inaugurada amb
Perros callejeros, amb un estil més directe i epidèrmic, gairebé exploit, havia establert un precedent clar. Eloy de la Iglesia s’havia afegit al corrent, des d’uns postulats més pròxims a les seves idees marxistes, aQuinquis, el seu film més explícit, tot i que en alguna de les seves obres anteriors ja havia retratat el lumpen de la gran ciutat. Gràcies a l’èxit comercial d’alguns d’aquests films, més el prestigi crític del de Saura, el cine quinqui es va convertir en un gènere social en si mateix.
Llarga preparació per portar a terme la pel·lícula
Saura va invertir molt temps en la preparació de Deprisa, deprisa. . Segons confessava llavors, tenia munts de carpetes amb retalls de premsa. El guió no deixava de ser un simple punt de partida, que el cineasta va enriquir en les sessions de treball amb els actors. Durant mesos va visitar diferents barris buscant no només els intèrprets no professionals més adequats; també volia que els escollits fossin amics i visquessin a la mateixa zona. Els assajos es van rodar en vídeo i Saura va començar a substituir els diàlegs del guió original pel que suggerien Berta Socuéllamos, José Antonio Valdelomar, José María Hervás Roldán i la resta del repartiment.
Deprisa, deprisa va costar 36 milions de pessetes i es va rodar en nou setmanes. Va consagrar el cine quinqui en els marges del cine d’autor. La cançó de Los Chunguitos utilitzada al final del film, Me quedo contigo, es va convertir en emblema del que és també la pel·lícula, una poderosa història d’amor.