Memòria d’un atropellament infame |
‘Perros callejeros’, pel·lícula quinqui rodada en part a Bellvitge, va malmetre greument la imatge d’un barri que durant anys va haver de combatre de forma admirable per eliminar l’estereotip de la delinqüència i la droga.
Al Bellvitge de 1977 no hi havia gaire a veure ni gaire a fer. Això explica potser la ventada que es va aixecar al barri quan es va saber que un equip de rodatge venia a filmar l’escena més important d’una pel·lícula amb un títol d’aquests que entren pels ulls, Perros callejeros. Una de quinquis i cotxes, deien; cine de quinquis. El formidable sarau de focus i càmeres que havia muntat el director José Antonio de la Loma al descampat que hi havia entre un lateral del cine Lumiere i els blocs de la rambla de la Marina feia pensar que allò era Hollywood. Agradés o no que el relliscós tema de la pel·lícula fos la delinqüència juvenil, verí d’aquells anys 70, els veïns no semblaven disposats a perdre’s un esdeveniment així.
L’escena rodada era contundent. Dos individus de voluminoses patilles sortien del portal 110. Un Citroën Tiburón blanc s’adreçava a ells de forma intimidadora. El conductor disparava a un dels homes. L’altre intentava fugir, però quedava atrapat al mur del cine. El conductor atropellava l’home amb acarnissament, una vegada i una altra, trencant-li les cames. A molts dels xavals que havien vingut a veure el rodatge des d’escoles pròximes els causava mal rotllo, perquè la cruesa era sense filtre, com eren les coses llavors. A altres, els avorria la monòtona repetició de preses i només parlaven, a crits, de la brutalitat de l’atropellament i del quinqui que conduïa el Tiburón, Ángel Fernández Franco, àlies ‘El Trompetilla’, que a la pel·lícula interpretava El Torete. A l’escena, per cert, El Torete despatxava el patriarca gitano El Esquinao com a venjança per haver-li tallat el penis després d’haver deixat embarassada la seva neboda menor d’edat.
Espectacle i estigmatització
Olga Rodríguez tenia llavors 12 anys. «Anava a classe quan vaig veure que atropellaven algú. Era espantós», evoca avui encara amb un punt d’horror. «Em vaig quedar paralitzada perquè ningú feia res. Per sort, em vaig recuperar del xoc quan vaig veure que era mentida, que era un rodatge», explica Rodríguez, periodista de professió i veïna encara del barri. Tant ella com els veïns i escolars testimonis de la filmació van acabar veient la pel·lícula al mateix cine Lumiere en què s’havia filmat l’escena, en un devastador programa doble que incloïa una pel·lícula de Manolo Escobar. L’entrada costava 25 pessetes. «L’estrena va ser un esdeveniment al barri, però ‘Perros callejeros’ no em va agradar gens perquè reproduïa un tipus de vida que no tenia res a veure amb la meva ni amb la del barri. Que hi havia quinquis, segur. Que hi havia droga, també. Però Bellvitge era sobretot un barri on la gent treballava, els nens anaven a l’escola i es portaven unes vides normals, sense res a veure amb la delinqüència», explica Rodríguez.
Certament, Gossos de carrer i altres pel·lícules d’exaltació romàntica del mode de vida quinqui van contribuir a construir representacions de les perifèries urbanes en les quals aquestes apareixien com territoris perillosos i els seus habitants, com gent de navalla fàcil. L’acció transcorria principalment a la Mina, però l’espectacularitat de l’escena de l’atropellament i la seva identificació amb l’skyline dels blocs de Bellvitge van fer molt mal a la imatge de barri lluitador però encara precari; per molt que una veu en
off advertís a l’inici que la delinqüència juvenil no era «el problema d’un barri concret» o que ningú havia de sentir-se «personalment al·ludit» pels episodis relatats, sinó
Gairebé 45 anys després, la ferida que va deixar ‘Perros callejeros’ continua oberta en una generació de veïns
que tot es devia a «una societat llançada pel pendent de la vida fàcil, el luxe i l’exhibicionisme».
«Més enllà de la crítica social que pogués pretendre, la pel·lícula era un xou de robatoris de cotxes i estrebades que va propiciar un estereotip que identificava Bellvitge amb quinquis, drogues i sexe fàcil. Hi va haver una estigmatització molt injusta», assegura Rodríguez. Avui, gairebé 45 anys després, la ferida provocada per Perros callejeros i el seu rodatge segueix oberta fins a l’extrem que els responsables de la històrica Associació de Veins de Bellvitge han declinat participar en aquest reportatge: «El barri només vol oblidar aquells anys i que es deixi de burxar en el passat. Allò va ser molt perjudicial i només volem mirar endavant».
En veritat, Bellvitge era als anys 70 un lloc esquerp, llastat per la falta de serveis bàsics (escoles bressol, ambulatoris, col·lectors) i els estralls que començava a causar l’heroïna entre els joves, però això era una cosa que succeïa també en altres barris d’elements heterogenis construïts durant el desenvolupisme a l’entorn de Barcelona. «La seva situació no era especialment greu quant a delinqüència. Hi havia zones amb pitjors condicions a Barcelona, Sant Adrià, el Prat o Badalona», assegura l’historiador Manuel Domínguez, director del Centre d’Estudis de l’Hospitalet. A més, Bellvitge tenia un poderós element al seu favor: l’efervescència combativa dels seus moviments veïnals, que serien el motor de la seva posterior transformació en el plàcid, gairebé modèlic barri residencial que és ara. «L’associacionisme, el moviment antifranquista i les parròquies religioses van ajudar a reduir l’impacte de la droga i la marginalitat, perquè van atraure molts joves a camins diferents de la delinqüència», relata Domínguez.
Mode de control social
Tot i així, mirar enrere i detenir-se en la immundícia que va deixar Perros callejeros és un exercici incòmode, com d’anar trepitjant galindons. «És probable que molta gent hagi tingut males experiències de rebuig al dir que eren de Bellvitge, per això recordar el passat encara fereix sensibilitats», reflexiona Domínguez. «Tot ha canviat molt al barri, i per bé, però hi ha una generació de veïns que van construir la seva identitat durant els 70 en la lluita per dignificar les seves condicions de vida i que no suporta l’estigmatització que els va deixar la pel·lícula de De la Loma i la cultura quinqui. No la suporta i la nega, com si no hagués existit mai. És un tema tabú», afegeix Francisco Rubio, membre fundador de la dinàmica cooperativa sociocultural LaFundició. El 2015, van portar a terme al vell cine Lumiere, avui reconvertit en pàrquing, una performance en la qual recreaven amb hilarant realisme l’escena de l’atropellament de Perros callejeros. No va faltar, per descomptat, l’imponent Tiburón d’El Torete. «El propòsit era reflexionar sobre la tensió provocada pel relat construït sobre el barri des de fora del barri. Al seu dia, es va crear de forma interessada una imatge simplista de droga i delinqüència vinculada als barris de la perifèria, però no només de Bellvitge, sinó de tot Europa. Una manera com una altra de control social. I això encara es manté. Els clixés continuen vius. Ahir eren els quinquis. Avui són les xonis», avisa Rubio.
Fa temps que la inseguretat ciutadana va deixar de ser la principal preocupació de Bellvitge. L’extens espai públic ajuda a relaxar els problemes de convivència habituals en altres zones de l’Hospitalet més densament poblades. Preocupa més la falta de vivenda, o la percepció de l’irreversible envelliment de la seva població. O, com apunta Rubio, «la gravíssima desactivació dels moviments veïnals», que amb l’arribada de la democràcia van acabar subordinant-se a la política formal dels partits.
Un jardí poblat d’arbres
En qualsevol cas, res és avui el que va ser ahir. El descampat sense asfaltar en el que es va rodar l’infame atropellament de l’Esquinao és, des de fa anys, un ondulat jardí poblat d’arbres amb la gespa sempre cuidada, un més dels molts racons acollidors d’un barri que, des de la seva fundació el 1965, ha demostrat una rotunda abnegació en la seva lluita per la dignitat i contra els estereotips. «Encara avui, i vist des de fora, Bellvitge és un paisatge de blocs que pot espantar. És el polígon de vivendes més gran de Catalunya i, per tant, el model màxim de l’urbanisme franquista. Si fas una regla de tres poc reflexionada, pots arribar a pensar que els seus problemes socials haurien de ser els més greus. I no és així. En realitat, Bellvitge és un lloc amable, amb unes superilles pioneres que garanteixen espai públic sense cotxes. I amb la consciència per part de la seva població, i això és el més important, que tot el que tenen ho han aconseguit amb molta lluita», sentencia Domínguez.
nAvui res és com en els difícils 70: Bellvitge és un lloc amable, un modèlic barri residencial