La soledat de l’equidistant
La campanya va començar parlant de la candidatura de Salvador Illa i acaba parlant de la PCR de Salvador Illa. Entremig, un paper firmat amb aspecte d’acta de reunió de veïns (hi va haver un temps en què aquests assumptes es dirimien davant notari) compromet els partits independentistes a no pactar amb el PSC, una obligació que potencialment només lliga una formació (ERC) i que converteix el vot a un partit independentista en un vot a tot el bloc.
En termes polítics, Illa ha centrat la conversa de la campanya electoral. En termes ciutadans, la votació en plena pandèmia és imbatible com a tema de discussió. ¿La gestió de la pandèmia? ¿La crisi econòmica? ¿La social? ¿L’educació o la sanitat? ¿La fiscalitat? Part del paisatge. Atrezzo per a les tres preguntes que compten (i no necessàriament en aquest ordre): ¿Serà capaç Illa de guanyar com Inés Arrimadas el 2017? ¿Qui vencerà al bloc independentista, JxCat o ERC? ¿L’independentisme mantindrà la majoria parlamentària?
«El Pep té el seu somni (la república catalana independent) –escriu el lector Jordi Querol amb referència a un amic seu– inserit al seu cor; creu en ell per sobre de totes les coses. La seva fe és tan incommovible que les meves dades i la força dels fets mai el convenceran». L’amic del lector no és un cas únic. Una part important dels electors voten segons els blocs que marquen la política catalana des de fa una dècada. L’existència de blocs inamovibles no és una exclusiva de la societat catalana. Els nosaltres i els ells homogenis, purs, són una constant de la conversa política a les democràcies occidentals des de fa anys. Canvien els eixos al voltant d’on s’agrupen els blocs, però la dicotomia es repeteix. A la societat espanyola, el nosaltres i l’ells s’agrupen al voltant de l’eix ideològic. Esquerra i dreta no es donen ni aigua, i el centre ha passat de ser el lloc on tothom volia estar, a ser un espai on només viuen els tebis, els sospitosos, els equidistants. A les xarxes, les bombolles (emocionals, polítiques, informatives, socials) s’organitzen i s’autogestionen, immunes al que succeeix al seu voltant. El multivers ja no és només un producte de la imaginació de Stan Lee.
A Catalunya succeeix el mateix, però l’eix vertebrador és la bandera i no la ideologia. Això explica el paperet pel qual ERC firma la seva renúncia a un 50% de les seves potencials possibilitats de presidir la Generalitat o casos com l’imprescindible recolzament de Manuel Valls a la reelecció d’Ada Colau. L’efecte Illa es presentava com la tornada de l’home de centre, el candidat que podria ser capaç de pactar amb alguns del seu bloc i de l’altre. En altres circumstàncies, i ja que sens dubte Illa ha sigut el principal tema de conversa de la campanya, podria afirmar-se que té serioses possibilitats de ficar-se les eleccions a la butxaca, normalment qui monopolitza el tema de conversa té molt guanyat. Però aquestes no són circumstàncies normals, i a Catalunya, al centre hi fa molt de fred i als equidistants els posen mascareta, i si no un morrió.
n