Més enllà d’aquestes eleccions
Catalunya necessita un difícil i laboriós pacte intern amb un ampli suport que li permeti parlar –i reivindicar– amb prou autoritat
L’imprevist document de quatre forces independentistes per, siguin els que siguin els resultats, excloure el PSC de la formació del nou Govern, ha marcat el final de la campanya. I s’ha avivat el temor que l’impàs dels últims anys no tingui remei i prossegueixi l’estèril desgovern de la legislatura passada.
Després dels resultats d’avui convindrà fer fina aritmètica parlamentària i analitzar les coses amb desapassionament. La societat i els partits catalans estan molt dividits respecte a la relació Catalunya-Espanya. Més concretament sobre la independència. Però la polarització està lluny de ser absoluta. Hi ha pactes i enteses, bàsicament a nivell local. Els casos més coneguts són el de l’Ajuntament de Sant Cugat, ciutat dominada per CDC durant anys, i el de la Diputació de Barcelona. A Sant Cugat governa des de les municipals del 2019 una coalició d’ERC, PSC i la CUP. I el pacte, liderat per una alcaldessa republicana, va raonablement bé. Les dissensions són acotades i fins i tot la CUP –em diuen– actuen amb seny. A la Diputació de Barcelona es va teixir un pacte entre el PSC i JxCatPDeCAT (llavors encara barrejats) que, malgrat totes les incidències, es manté.
¿Per què aquests pactes que poden semblar poc naturals? Perquè a San Cugat, o a la Diputació, és possible acordar un programa que no contradigui cap gran objectiu dels partits pactants. El PSC i JxCat poden acordar, per exemple, un pla d’inversions en vies verdes per regenerar la conca del Llobregat. Per a això és irrellevant la relació de Catalunya amb Espanya. El PSC (Cs i el PP tenen menys força en l’àmbit local) pot pactar amb independentistes al món municipal sense que ningú renunciï al nucli de les seves creences. El gran obstacle per a un Govern transversal a la Generalitat és que el nacionalisme va convertir –amputat el 2010 l’Estatut del 2006– la independència a curt en l’eix central del programa de govern.
És difícil i complicat un pacte transversal a la Generalitat mentre l’independentisme –malgrat el llastimós resultat de la declaració unilateral del 2017– cregui, o vulgui creure, que la independència és l’objectiu de demà o demà passat. I una altra majoria absoluta independentista –s’acaba de palpar– pot bloquejar qualsevol temptativa transversal. D’altra banda, una majoria constitucionalista és difícil. Tot i que només fos per la irrupció de Vox.
El final de la campanya ha confirmat les dificultats d’un Govern transversal d’independentistes i constitucionalistes
Aquesta podria ser la realitat de dilluns. Però Catalunya no ha de continuar bloquejada gaire temps més. Un Govern que vulgui pactar amb Espanya canvis constitucionals raonats, o fins i tot plantejar la independència en el marc europeu, està condemnat al fracàs –i per tant farà que el país segueixi en un perniciós marasme– si només té l’aval del 47%, o fins i tot el 52%, dels vots. Si Catalunya vol parlar amb autoritat i ser escoltada necessita abans aconseguir un laboriós pacte intern que sigui recolzat per unes dues terceres parts de l’electorat.
Ni serà fàcil aconseguir-ho, ni sabem com. Però sigui el que sigui el resultat d’avui, l’independentisme toparà amb límits difícils de franquejar. Almenys a curt termini. ERC (i el PDeCAT) han començat a verbalitzar-ho. Però hem de sortir de l’actual pantà que divideix Catalunya en dues meitats gairebé iguals respecte a la independència i que la perjudica. ¿Com, quan? Aquests dies he llegit un llibre d’un periodista francès, Jean-Michel Aphatie, admirador del general De Gaulle, i he trobat una confidència sobre Algèria del general a Edgar Faure, un intel·ligent primer ministre de la Quarta República: «L’error més comú de tots els homes d’Estat és creure fermament que en tot moment existeix una solució a qualsevol problema. Hi ha alguns períodes en què els problemes no tenen solució. És el que passa avui a Algèria».
El general De Gaulle no podia dir als francesos, el 1959, que el final, dolorós i que no li agradava, era la independència d’Algèria. ¿Pot avui algun líder independentista dir als seus, des de la presó i en període electoral, que el camí que s’ha de transitar –almenys durant uns anys i que per a ell no és l’ideal– passa per negociar i pactar alguna cosa en la línia del PNB, o del federalisme asimètric que temptejava Pasqual Maragall? ¿El PSOE i el PP –un seria insuficient– posarien l’orella?
A Catalunya cal repensar el que ha passat des de la discussió de l’Estatut del 2006. A Madrid, admetre que va ser un error fer d’aquell Estatut una baralla entre els dos grans partits.