L’elefant de Borràs
La política és l’art del que no es veu. ¿És aquesta màxima una oda a la prudència i a la discreció o un himne a l’opacitat del poder? ¿O un pressentiment nostàlgic del despotisme il·lustrat? La discussió portaria hores. A Pablo Iglesias li agrada citar el lema. I Iván Redondo el tenia com a divisa de la seva consultoria política abans de ser cap de gabinet del president Pedro Sánchez.
Discreció, prudència, opacitat, despotisme..., la discussió portaria hores, però, d’entrada, la llegenda no sembla una apologia de la transparència. I sí un excel·lent esperó per al periodisme que encara venera allò de notícia és el que algú no vol que es publiqui i la resta són relacions públiques.
La campanya catalana s’ha acabat amb un gran enrenou per la conjura independentista contra Salvador Illa. Més enllà de l’extravagància que avui representa a Europa l’aixecament d’un mur excloent de la socialdemocràcia, o de l’expropiació de la identitat nacional que suposa el veto, aquest no és res més que una redundància supèrflua: Illa i Pere Aragonès porten tota la campanya proclamant de forma solemne i a tota hora que el PSC i ERC no formaran part d’un mateix govern després del 14-F.
Llavors, ¿quina és la virtualitat de la jugada independentista? ¿Quin rèdit real aporta? ¿I a qui? Caldrà buscar el que no es veu, o el que es veu menys.
Fins que Illa va aparèixer en la carrera, només hi havia una incògnita principal: la resolució de la llarga guerra entre Junts i ERC per l’hegemonia en el camp independentista, és a dir, pel poder. Però Illa i l’empenta socialista van modificar l’equació. El 14-F ja no tenia només dos, sinó tres aspirants al primer lloc, i el nouvingut semblava capaç de sorprendre. L’equació és diferent, però la pugna ERC-Junts continua sent cabdal. L’independentisme té grans possibilitats de conservar la majoria parlamentària, fins i tot en cas que Illa guanyi. Per tant, és probable que el combat ERC-Junts acabi per decidir la presidència.
Junts ha martiritzat ERC amb l’espantall d’un tripartit com els de Pasqual Maragall i José Montilla. Aragonès ha intentat escapolir-se’n, però al fer-ho s’ha ficat de morros a la ratera de Laura Borràs. El pacte vetat és com el famós elefant del lingüista californià George Lakoff: ocupa el centre del pensament només de dir-te que no hi pensis.
Illa, la presumpta víctima del veto, no ho és pas. El mur independentista destaca el socialista sobre tots els altres i el reforça: tots contra ell. Sens dubte, l’ajuda a aglutinar el vot útil constitucionalista. Si l’operació té un damnificat, no és Illa, sinó Aragonès, atrapat al marc mental que dicta Junts. L’eterna inseguretat adolescent d’ERC davant Convergència i els seus hereus.
Tots els signants del veto al PSC menys Borràs van estampar la rúbrica el 10 de febrer. La candidata de Junts ho va fer abans, el 8. O era la més interessada en la conjura o només estava més desocupada i localitzable que els altres.
El que no es veu.
La víctima del veto al PSC no és Illa, sinó ERC, atrapada en el marc mental que dicta Junts