Periodisme sense periodistes
Iglesias uneix els rols de vicepresident, entrevistador, analista i polemista, ¿no disminueix la qualitat democràtica?
A Espanya no està prohibit que un periodista tingui el carnet d’un partit, una cosa que sí que està regulada en països com el Canadà, on d’algun temps ençà fins i tot es plantegen implantar una espècie de quarantena per als qui es passin a la política i després tornin al periodisme. Quan em vaig interessar per aquest tema, alguns companys van pensar que aquesta precaució era excessiva. Cinc anys després, no pocs creuen que estaria bé que l’ofici d’informar estigués més ben regulat. Sobre tot avui, que aquest camí d’anada i tornada s’està omplint de figures intermèdies. Pablo Iglesias n’és una ja que uneix en la seva persona els rols de vicepresident del Govern, entrevistador, analista de premsa i polemista.
Els periodistes no operem a cor obert, però d’una altra manera les vides de la gent també estan a les nostres mans. Per això la importància de mantenir el rigor, la distància amb les fonts, especialment les institucionals, i preguntar-se sempre per les motivacions que tenen. I no és una qüestió de desconfiança ni de puresa, sinó d’higiene: la de la democràcia, que el vicepresident segon a Espanya nota incompleta.
Últimament, no obstant, alguns dels seus comportaments públics també la perjudiquen. Per exemple, el seu interès, de vegades obsessiu, per periodistes, periodisme i gent que sembla que s’hi dedica però res més lluny. Esperin abans d’esmentar el corporativisme, doncs no són poques les coses que es fan malament en l’ecosistema mediàtic que permeten que Iglesias no vegi res perniciós per a la democràcia en el fet que hi hagi un diari digital dirigit i escrit per gent del seu partit.
¿Per què no fer-ho si va l’ofici enarborant banderes en tribunes, platós i xarxes socials i faltant a les normes bàsiques del periodisme? És el que deurien pensar ell i el seu partit, d’on va sortir l’equip de La Última Hora, que sap el que és un diari i per això sap que el que fan no és informar sinó combatre el soroll amb un soroll d’una altra freqüència i ocupar espai mediàtic.
És una cosa que veu qualsevol, sobretot qui està acostumat a comprar i llegir premsa, però aconsegueixen confondre molta gent. També ho aconsegueixen periodistes de webs, diaris i cadenes que, com el vicepresident, entreveuen el guany en aigües tèrboles. En el seu cas, augmentar les visites de les seves pàgines; fer negoci i amics poderosos atacant els qui no són de la seva corda, tot i que sigui mitja veritat –és a dir, mentida– el que expliquen. És cert que els col·legis professionals fan abandó de les seves funcions i que no hi ha prou mecanismes de fiscalització i sanció per als informadors que així s’anomenen però que només intoxiquen. Però també ho és que no són la majoria. Ni tan sols la tònica, i per això els polítics no s’haurien d’agafar a aquests exemples per justificar la seva pròpia, i igual de basta, propaganda. Menys encara, per responsabilitat, fer-ho des de la vicepresidència: ¿o no disminueix la qualitat democràtica la lluita en el fang que ha emprès Iglesias?
En aquest superpoblat univers de figures intermèdies, hi ha també els redactors que no menteixen, però estan sempre a punt del descarrilament. I compte, no se m’escapa que allò de definir-se com a «activista» en bios de Twitter pot ser una reacció a la proliferació de col·legues que no assumeixen que l’ofici d’informar porta implícit la defensa dels drets fonamentals. Els reconeixerà perquè els fa enfadar molt el «políticament correcte» i perquè els obsessiona el vicepresident i el seu partit.
És clar que una redactora pot tenir opinions, causes i fòbies, però per exercir la seva feina seria desitjable (per la higiene) que no les exhibissin a la solapa. Però molts polítics i periodistes coneixen i comparteixen les tesis d’Iván Redondo: «Són les emocions, estúpid», va dir fa tres anys l’assessor per a tot de Pedro Sánchez en una xerrada dedicada a la comunicació en temps electoral. I les campanyes no són ja de temporada, sinó perennes, i si del que es tracta és d’impactar, és més efectiu un mem que una bona informació o un programa electoral.
Deixin que acabi plorant una miqueta: entre la precarietat; l’amateurisme; els experts lectors de premsa que atien sense parar creient saber com funciona un diari tot i que l’únic que hagin vist per dins és el de Jack Lemon a Primera Plana i governants que malgrat semblar detestar-nos no desaprofiten ocasió per fer-se passar per un de nosaltres, es quedarà el periodisme com li agrada al poder: sense periodistes. I en aquest cas, creguin-me, plorarem tots.
No hi ha prou mecanismes de fiscalització per als informadors que només intoxiquen
Pn