El mercat de Dorian Gray
Els Encants es mereixen, perquè 750 anys de vida no són pocs, una mirada coral en forma de llibre com aquest que, sense autocomplaença, acaba d’editar l’ajuntament.
El retrat de Dorian Gray és un clàssic. El protagonista, Dorian, un jove obsessionat a aparentar una eterna frescor, o sigui, com Barcelona, però de carn i ossos, amaga a les golfes un retrat a mida natural que, en un exercici de màgica perversitat, envelleix per ell, físicament i moralment. A Oscar Wilde, senzillament, li va sortir brodat. ¿Són els Encants el quadro inconfessable de la narcisista Barcelona? Si s’accepta aquest joc de miralls, és formidable per a l’ocasió el millorimpossible llibre que acaba de publicar el segell editorial de l’ajuntament, Encants i miralls de Barcelona, un treball coral que uneix la mirada fotogràfica de Rafael Vargas i les aproximacions literàries que realitzen l’historiador local Enric H. March, l’arquitecte Josep Bohigas, la inclassificable cineasta i escriptora Victoria Bermejo i el dissenyador Oscar Guayabero.
Doncs això. Barcelona és Dorian Gray. Hi ha ciutats que envelleixen com aquestes grans actrius, Jane Fonda o Sophia Loren, per citar-ne dues, que si hi ha quiròfan és gairebé imperceptible. Barcelona, per posar cara a aquesta introducció, seria més aviat Melanie Griffith i, si fos home, Mickey Rourke, ¡ai!, un milfulls de cirurgies arquitectòniques que, en aquest afany per semblar jovial, acaba per semblar una altra persona. Bohigas, en la seva aportació al llibre, és immisericordiós en aquesta matèria, queda dit.
Adeu i renaixement
El volum hauria sigut impossible, i hauria sigut una llàstima, sense la feliç ocurrència que Vargas va tenir quan el 2005 va ser contractat per documentar la construcció de la Torre Agbar. Des de dalt d’aquell guèiser vidrat era impossible no fixar-se en els vells Encants, un mercat en aparença descurat, però perfecte per a la seva funció, el lloc en què no seria estrany trobar-se Tintín comprant una rèplica de l’Unicorn. Va començar a fotografiar aquell marché aux puces barceloní sense saber encara que Fermín Vázquez, coautor de la Torre Agbar mà a mà amb Jean Nouvel, seria ben aviat el responsable de la construcció del nou mercat dels Encants. Quan Vázquez va rebre l’encàrrec, va demanar a Vargas que convertís aquesta mirada voyeur en un projecte a més gran escala. Va ser per això que la seva càmera va ser present en l’adeu del vell mercat, va retratar el recinte ja buit i va assistir al naixement i els primers passos dels nous Encants.
De la importància que hi hagi una constància clara i ordenada d’aquesta transició a la nova seu en dona fe March en la seva aportació al llibre. Els Encants, diu, són un cas sense igual a Europa, un mercat que, tot i que de forma itinerant, té ja 750 anys d’història ininterrompuda a l’esquena.
Va estar situat al segle XIII als voltants del que avui és la plaça de Sant Jaume, després a la plaça Nova. Durant cinc segles va recalar en el que encara és, tot i que sense estàtua, la plaça d’Antonio López. Va emigrar a la Rambla. Després, al Born. D’allà va saltar al ponent de la ciutat, on ara és l’avinguda Mistral que, com seria la cosa, l’escriptor Joan Vallès Pujals va definir com «les Hurdes catalanes». Va ser el 1928 que una part dels Encants es va traslladar, en principi amb caràcter provisional, a la plaça de les Glòries, que com se sap estava cridada a ser el centre neuràlgic de Barcelona. La provisionalitat, quin acudit, va durar 80 anys, fins al setembre del 2013.
Va ser sobretot durant la recta final d’aquells 80 anys en què per pur olimpisme o per enlluernar propis i estranys Barcelona va mudar de pell amb més periodicitat que una serp, vaja, fins a ser aquest transsumpte urbanístic que a Hollywood són la Griffith o Rourke, cares irreconeixibles. Han sigut anys estranys en què agradava molt presumir dels arquitectes estrella que recalaven a la ciutat i s’optava per esquivar, per poc in, la presència dels Encants.
En aquest sentit és clara, diàfana i directa com un cop de puny al nas l’aportació que el Josep, fill també arquitecte d’Oriol Bohigas, realitza al llibre sobre els Encants. Es podria dir que és fins i tot freudiana. Enamorato d’aquest edifici gairebé de filigrana de papiroflèxia que ocupen avui els Encants, Bohigas, a la seva manera, destapa el que Wilde va explicar fa 130 anys, que la perversitat es trobava en realitat en Dorian Gray, no al quadro. Ho fa amb un relat sense mitges tintes en què opina sobre la plaça de les Glòries, adreça postal dels Encants, un lloc que confirma fefaentment que «la bona arquitectura no és suficient per fer una bona ciutat».
L’Auditori de Rafael Moneo i el Teatre Nacional de Ricard Bofill es porten com Caín i Abel. El Museu del Disseny que va aixecar el seu pare (la grapadora, per entendre’ns), com a edifici es va quedar una mica tocat quan es va demolir l’anella viària amb què semblava dialogar. No és que Bohigas júnior plori l’absència del pas de cotxes, però opina que, fidel al que són els Encants, en un saníssim exercici de reciclatge Barcelona podia haver aprofitat aquella infraestructura com Nova York va fer amb el seu High Line, que de línia ferroviària elevada va passar a ser un jardí.
Explica Bohigas, o almenys ho atribueix a les males llengües del seu gremi professional, que cap dels arquitectes de renom que van posar la firma a la plaça de les Glòries es va asseure mai amb la resta dels col·legues per unificar criteris o compartir estratègies. I la broma de mal gust continua, diu, des del moment en què s’està construint un túnel subterrani sota la plaça per al trànsit privat, just quan el regnat dels automòbils més es discuteix.
Com una missa teatral
I enmig d’aquest pandemònium urbanístic, ¡zas!, brillen els miralls dels Encants, que malgrat el turment que per a aquest mercat ha sigut el 2020, és un lloc sempre sorprenent. Primer, sens dubte, per les subhastes matutines, aquelles gairebé dues hores que comencen quan despunta l’alba en què al millor postor s’adjudiquen, segons es miri, tots els records de la vida d’una persona potser tot just finada. Com la Meca dels musulmans, tot bon barceloní hauria de visitar almenys una vegada a la vida aquesta mena de teatral missa per la reencarnació dels objectes.
Les subhastes, ho deuen haver deduït, són en gran part el petroli
Vargas hi posa les fotos; March, la història; Bohigas, els dards, i Bermejo, la poesia La subhasta és un ritual que tot barceloní, com una Meca, hauria de visitar una vegada
dels Encants, el jaciment del qual es nodreix després el mercat i que ha permès a Victoria Bermejo teixir deliciosos microrelats. Tingui’s en compte que aquesta dona, assídua dels Encants, ha vist coses inimaginables (un regateig per 20 taüts, una dentadura postissa que el comprador es va emportar posada) i inesperades, com aquella amiga que va comprar un bolso per unes monedes i dins es va trobar 30 euros amb què se’n va anar a prendre un aperitiu.
Més sort, si no s’és aprensiu, va tenir aquella amiga que dins d’una capseta de la qual es va enamorar hi va trobar una dent d’or. Però per Bermejo, tal com ho explica, potser la millor essència dels Encants són aquells llibres de segona mà amb dedicatòries tan suggerents com indesxifrables. «Per mi tu sempre seràs Berlín». Com bé diu, tot objecte és una nina russa de records.
Llarga vida als Encants.