‘La nit de la iguana’ Teatre Nacional de Catalunya Directora: Carlota Subirós
«He tingut sempre un desig d’amor tan viu, que per això he sigut poeta.» Aquesta frase, rescatada d’una de les cartes d’amor que Pedro Salinas va escriure a Margarita Bonmatí, amb qui després es va casar, reflexa l’esperit amb què Alba Editorial publica la
Tennessee Williams, La nit de la iguana, la pel·lícula de John Huston amb Richard Burton, Ava Gardner, Deborah Kerr, Sue Lyon... Déu-n’hi-doret. Carlota Subirós ha dut a la Sala Gran del TNC una obra cabdal del dramaturg nord-americà amb un resultat òptim però que no arriba a les expectatives que pugui crear una peça tan emblemàtica. El pes d’un text tan destacat ha sigut, en aquesta ocasió, massa gran per a la seva translació escènica. ¿Estem davant una proposta fallida? En absolut. Però es mou en un terreny una mica pla, d’excessiva ortodòxia, i amb un ritme irregular: morós en l’arrencada i millorat camí del tancament.
I això que l’embolcall de La nit de la iguana és magnífic, d’impacte. És un altre protagonista de l’obra. L’escenògraf Max Glaenzel aprofita l’enorme caixa escènica de la Sala Gran per muntar amb tot detall la terrassa d’un hotel a la costa mexicana, a prop d’Acapulco. Ens transporta així a un espai tropical, selvàtic, durant la Segona Guerra Mundial, en el temps que Adolf Hitler bombardejava Londres.
Un antic reverend (expulsat de la seva església per fornicació i blasfèmia, tot un pecador) singular antologia Los cien mejores poemas de amor en español.
De «la alegría de vivir/ sintiéndose vivido», que expressa Pedro Salinas a un dels poemes escollits, al «mutuo jardín que inventan/ dos corazones al par», que Antonio Machado dedica a la seva estimada Guiomar, passant pel «cuando dejé de amar/ me puse a morir» de Gloria Fuertes i «el perfume/ de la oscura magnolia de tu vientre» pel que malviu com a guia de viatges arriba a l’hotel amb un grup de mestres de Texas. La majoria són veteranes i una de les turistes és poc més que una adolescent (Paula Jornet). El viatge per Mèxic està sent un desastre. El guia Shannon (Joan Carreras) busca un momentani refugi al costat d’una vella amiga, amant al seu dia. És Maxine (Nora Navas), que regenta el Costa Verda i acaba d’enviduar. L’última a afegir-se al variat grup d’hostes –en què no falta un trio d’alemanys embriagats pel conflicte bèl·lic– és Hannah (Màrcia Cisteró). Pintora d’aire enigmàtic, busca habitació amb el seu avi (Lluís Soler), un poeta gairebé centenari que persegueix la inspiració per al seu últim poema.
Personatges desubicats
Són tots ells personatges desubicats, que busquen un punt de llum a la seva vida i no el troben, però que fins i tot així segueixen endavant. Shannon, atrapat pels seus dimonis interiors, es converteix al llarg de la nit en el far de les dones: de la impetuosa adolescent Charlotte – amb qui ha mantingut una breu relació durant el viatge–, de la vitalista i sensual Maxine –que hi busca un nou company– i de Hannah, una qual sospira Federico García Lorca, la recopilació endinsa al lector en una humana i romàntica exaltació de l’enamorament.
Un tema sense fi
La poètica de l’idil·li, l’ímpetu de l’ardor i el desig, el gel del desengany, l’encant de l’amor platònic, el neguit per l’amor absent. A la història de la poesia universal no hi ha un tema que hagi donat origen dona que sembla incapaç de deixar-se portar pel desig. Amb aquest quadro humà, Williams converteix el racó en un lloc allunyat del món on se citen la crisi existencial i la pulsió sexual.
És tan frondós i poètic el text de La nit de la iguana que el repte de portar a l’escena els seus corrents subterranis suposa una tasca monumental. Subirós no sempre ho aconsegueix, malgrat que Carreras torna a demostrar que és un gran i es converteix en el puntal de la peça, que Navas tira endavant amb nota qualsevol paper i que Cisteró és sempre una garantia per la seva traça, tot i que se la vegi una mica hieràtica i encotillada en un personatge de gran complexitat.
Queda també la sensació que la directora no ha volgut oblidar ni un detall de La nit de la iguana, i això ajuda que la peça augmenti les seves pulsacions de forma adequada. Li falta combustió en el desenvolupament. Per exemple, la presència del trio d’alemanys simpatitzants de Hitler és poc més que un paisatge o attrezzo. Les seves aparicions resulten forçades malgrat que la gran veu de la mezzosoprano Claudia Schneider contribueix a alimentar el brillant espai sonor de Damien Bazin. a tanta rima com el de la passió d’estimar.
Los cien mejores poemas de amor en español reuneix en un sol volum les mostres més excel·lents de la poesia sobre el tema escrita a Espanya i en castellà, des de la
nGeneració del 98, a finals del segle XIX, fins a la Generació del 50, a mitjans del XX. Els autors de la selecció, Ana Gorría i José Manuel Ruiz Martínez, acudeixen a alguns dels noms més cèlebres de les nostres lletres (Unamuno, ValleInclán, Rubén Darío, Salinas, Aleixandre, Cernuda, GarcíaLorca, Hernández, Machado) i a d’altres molt menys coneguts i d’extraordinari talent.
No falten en aquest llibre d’Alba poemes escrits per poetesses de la talla de Josefina de la Torre, Cristina de Arteaga, María Beneyto i Pino Betancor, entre d’altres. Una obra cuidada, que sens dubte enamora el lector i que representa un homenatge en vers al més humà dels sentiments. Lope de Vega deia que «la raíz de todas las pasiones es el amor; de él nace la tristeza, el gozo, la alegría y la desesperación».
n