‘Variacions rococó’
na vegada més sota la direcció del portuguès Nuno Coelho va continuar aquest cap de setmana la temporada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) amb un programa que va tenir com a figura central Piotr Ilitx Txaikovski, un dels compositors russos més programats a tot el món. Com a peça central es van oferir les seves difoses Variacions sobre un tema Rococó, Op.33 (1877), tota una prova de foc per al solista del violoncel. Comptant amb Narek Hakhnazaryan com a convidat, el conjunt català es va moure amb concentració sota la batuta de Coelho, evidenciant una bona entesa entre el director i l’orquestra.
El debut de Hakhnazaryan al costat de l’orquestra catalana no va poder ser més favorable, demostrant amb la seva tècnica i enfocament aquest talent que li va fer aconseguir la medalla d’or del Concurs Txaikovski de Moscou ja fa alguns anys. D’una afinació impressionant, el solista armeni va equilibrar passió amb absoluta pulcritud en l’execució, genial tant a les cadències que exigeixen més virtuosisme com a les contemplatives, mostrant-se madur i sensible.
L’OBC, ja des del començament, va sonar segura i brillant, amb excel·lents intervencions de la trompa i de la flauta, sempre ben portades per Coelho i equilibrant de manera adequada el so per no fagocitar el solista. L’aplaudida obra va estar precedida pel breu, intens i passional Nocturne núm. 4 de l’Op.19, les Sis peces per a piano (1888), també del geni rus, però en la seva transcripció per a violoncel i orquestra, una petita joia molt poc prodigada als programes de concert a causa dels seus escassos cinc minuts de durada, però que en aquest cas van servir d’esplèndid preàmbul.
Amb un Hakhnazaryan entregat, es va remarcar sobretot la vena romàntica de la peça, imposant un fraseig carregat de subtileses i ben secundat per la flauta i la corda. Va ser com oferir la propina per endavant. Igualment va
arribar un regal a posteriori, una exigent i contrastada obra del seu país en què l’artista també va cantar sobre el so del seu violoncel, moment que va dedicar als herois anònims morts a la recent guerra d’Armènia.
Abans, com a aperitiu, es va escoltar la que potser és la peça més interpretada de tota l’obra de Von Weber, l’obertura de la seva òpera Der Freischutz, del 1821. Poc representada excepte als teatres alemanys, aquesta òpera constitueix una baula entre el Fidelio de Beethoven i les òperes de Wagner. La seva obertura és un autèntic compendi dramàtic que l’OBC, reduïda a uns 40 músics, va interpretar d’una manera una mica freda i sense empenta teatral. Hi va haver lluminositat i decibels, però va faltar passió dramàtica. A més, no només el clarinet va tenir alguna relliscada, ja que a la corda li va costar sonar a l’uníson a la reexposició del tema final. Com a colofó els faristols dels professors de l’OBC van rebre la partitura de Richard Strauss Le bourgeois gentilhomme (El burgès gentilhome) (1917), una suite orquestral concebuda primigèniament per ser interpretada com a pròleg de l’òpera Ariadne auf Naxos però que finalment va sobreviure com a obra independent. El seu sumptuós so emmarca un treball senzill que dibuixa somriures a l’espectador per la seva atmosfera fresca i burlesca, fidel a l’esperit de l’obra de Molière. La quarantena de músics es va moure amb un domini complet, lluint-se especialment la concertino, les flautes, el fagot, el violoncel i un brillant Dani Espasa al piano.
n