BARRACA I TANGANA Dues pilotes

Si els meus fills no pregunten res, últimament, doncs millor. La Delia s’acosta molt perquè l’ajudi a fer els deures. Jo em ric de la pressió del futbol professional o de la tensió de la feina, jo em ric de l’exigència dels entrenadors o dels caps en comparació amb el temor de no saber fer els deures de la teva filla, que compte amb les matemàtiques de quart de primària, que estic intentant que no descobreixi tan aviat que el seu pare és idiota, que encara bo que existeixen Google i les calculadores. El pànic al fracàs com a pare i ésser humà es compensa, com en tot, amb l’estímul major del premi. Amb aquesta medalla anímica que comporta resoldre el seu dubte i que pensi que ets útil, almenys de moment. Els meus dies com a referent han entrat en el temps de descompte.

A casa meva, suposo, passa el que passa a qualsevol altra casa. Els pares ens fiquem al llit més tard que els fills i els fills es desperten abans que els pares. Jo soc el més vell i l’últim en ficar-me al llit. Cada nit, quan m’aixeco del sofà per anar a dormir, planto al terra dues pilotes amb compte i en silenci. Cada nit col·loco dues pilotes davant la porteria que hem tornat a posar a la sala, just al camí que els meus fills recorren per asseure’s davant la tele cada matí, quan es desperten. Després, el primer que faig l’endemà, després de sortir del llit, és comprovar si les pilotes segueixen allà o si ha funcionat la meva estratègia. La meva tàctica gairebé màgica i de teoria perfecta: un dia que comença amb un gol a porteria buida és difícil que es torci. Per això prefereixo que les pilotes no segueixin allà, al despertar-me, prefereixo que els meus fills comencin el dia amb la petita gran alegria del gol, prefereixo que aprofitin aquest regal senzill del xut franc a porteria.

Poques explicacions