V-DAY: L’ALTRE SANT VALENTÍ Història (clandestina) de la vagina

ordre i bondat», diu Wolf. Així, el nou culte a un déu únic (i masculí) va abominar aquestes pràctiques, tot i que va seguir considerant sagrat el sexe dins el matrimoni.

Però llavors va arribar Pau i, al costat del cristianisme, va proclamar l'adveniment d'un puritanisme inflamat: la sexualitat passava a ser dolenta i vergonyant, i l'erotisme femení «un esquer verinós que porta a la perdició», glossa Wolf. De fet, el pare de l'Església Tertul·lià va portar aquesta idea fins al paroxisme i més enllà: d'ara endavant, l'única finalitat de les relacions sexuals seria la procreació. ¿I la metàfora més ajustada per a la vagina? «Un temple construït sobre una claveguera», «la porta d’entrada del diable».

Ja a l'Edat Mitjana, l'òrgan sexual femení va alternar la condemna oficial amb «un carinyo picant col·loquial», apunta Wolf, que es respira a la literatura i el folklore. Però l'època, juntament amb l'amor cortès, també va marcar l'inici d'un confinament atroç: quan el marit marxava de viatge o a guerrejar, podia col·locar a la dona un espantós cinturó de castedat que dificultava la higiene i provocava úlceres terribles.

Aquest control abrasiu va reaparèixer amb fúria durant la caça de bruixes, quan el poder civil i eclesiàstic es va posar a perseguir dones que se sortien de la norma, ja fos per lliures, per curanderes o per practicar avortaments. Les

«marques del diable» es buscaven a la vagina i les tortures s'infligien a l'òrgan sexual.

¿Alguna bona notícia? Amb el Renaixement, quan encara es creia que si no hi havia plaer no hi havia concepció, es van impulsar els estudis d'anatomia i el 1559 Renaldus Columbus va identificar el clítoris, al qual va anomenar «dolçor de Venus». «Des d’aquesta data, s’ha descobert, perdut i tornat descobrir –diu Wolf–.

Els continus errors i oblits respecte a la seva ubicació o funció no tenen paral·lel amb cap altre òrgan en l’anatomia occidental».

iLa Il·lustració va heretar la idea que la dona ideal era la donares: la que no sabia res ni de la vida ni de la sexualitat. No obstant, l'entrada en joc de la raó va ser dolorosament ambivalent: la industrialització i les millores en l'educació van contribuir a una emancipació més gran entre les dones de classe mitjana i alta, però també van sorgir noves formes de submissió sexual. «La concepció moderna de la vagina, la que hem heretat, es va desenvolupar al segle XIX: una vagina avergonyida, sexualitzada en un sentit restringit, desacreditada i sotmesa a l’estudi científic», diu Wolf.

El clítoris, per exemple, era causa de baixesa moral, la lectura de novel·les entre les joves provocava un desig desenfrenat, l'úter penalitzava la capacitat intel·lectual i la masturbació –nou pou d'obsessions– es va erigir en una cosa perillosa si no l'exercitaven els mateixos metges per «alliberar els nervis» sota l'eufemisme de «massatge uterí». A Anglaterra, per exemple, es podia perseguir qualsevol «sospitosa» de prostitució i tancar-la per sotmetre-la a un examen púbic. La cirereta del pastís per a la confusió la va aportar Sigmund Freud, que va decretar que les «donesmadures» tenien orgasmes vaginals, no clitorians, una idea que es va estendre fins a la segona meitat del segle XX.

Després de la Primera Guerra Mundial van arribar nous aires amb una nova generació d'artistes, ballarines, cantants i escriptores que van sacsejar velles idees i opressions. També hi van contribuir –juntament amb les primeres clíniques de natalitat impulsades per sexòlogues com Marie Stopes– , les dames del blues, que van celebrar la sexualitat femenina sense vergonyes ni culpes.

Ja durant els anys 70, Shere Hite va llançar el seu cèlebre informe en què, en lloc de dir a les senyores què havien d'experimentar, va investigar i va determinar que, per molt que digués Freud, 2/3 parts de les dones no arribaven a l'orgasme només amb la penetració i que no per això no eren disfuncionals demandants de medicació. ¿Un apunt final? Fins al 1998 no es va descobrir que el gland del clítoris era en realitat la punta de l'iceberg d'un òrgan que en realitat pot mesurar uns 10 centímetres i els acabaments nerviosos del qual poden ramificar-se per tot el cos, el que «va desposseir de sentit tota la discussió entorn de l’orgasme vaginal o clitorià –apunta Liv Strömquist–, ja que tots ells s’originen al mateix òrgan».

Anatomia a parte, la vulva segueix sent un lloc on descarreguen missatges oposats. Mentre la indústria estética exprimeix l'historial vergonyós venent tractaments de tot tipus (¿vol un blanquejador? ¿O millor una operació de llavis?), la conversa sobre la sexualitat –y la seva diversitat de gènere i anatòmica: entre l'1% i el 2% dels nadons neixen amb un òrgan que no encaixa amb el que la biologia considera masculí o femení– segueix eixamplant els seus confins.

L’obra ‘Els monòlegs de la vagina’ ha convertit Sant Valentí en una jornada (l’anomenat V-Day) per aportar llum sobre la sexualitat femenina i les violències masclistes. En el seu 25è aniversari, explorem la història cultural de l’òrgan sexual femení.

reals del clítoris no es van descobrir fins a l’any 1998

H