El noi amb el braç de Lego
David Aguilar, andorrà de 21 anys, va néixer sense l’avantbraç dret, però amb un esperit de superació que el va animar a fabricar-se una pròtesi articulada amb fitxes de joguina. Ara explica la seva experiència en un llibre i una pel·lícula.
ADavid Aguilar (Andorra, 1999) li agrada explicar la relació que manté amb el membre del seu cos que li falta situant el seu interlocutor davant el mirall: «¿Tu trobes a faltar un sisè dit a la mà? Doncs el mateix em passa a mi amb aquesta extremitat. Per a mi, la seva mida és normal, tota la vida he estat amb ella», diu agitant en l'aire el braç dret, que en el seu cas acaba a l'altura del colze.
Va néixer amb síndrome de Poland, una afecció que va frenar el desenvolupament normal d'un dels seus avantbraços, i des d'aleshores la seva vida ha sigut una lluita permanent. No contra la seva particularitat física, que ell es resisteix a anomenar discapacitat i a la qual està totalment adaptat –és un espectacle veure'l fent malabars amb el braç curt–, sinó contra les mirades condescendents i de rebuig que s'entossudien a considerarlo diferent o, de vegades, limitat.
L'últim passatge d'aquest afront té forma de llibre i pel·lícula. A les pàgines de Pieza a pieza (Nube de Tinta) i el documental Mr. Hand Solo, el David relata la seva vida posant èmfasi en un èxit que l'ha portat a figurar al llibre Guinness dels rècords, fer conferències per mig món –incloent-hi la NASA– i aparèixer en prestigiosos mitjans internacionals com la CNN i National Geographic: als 9 anys es va fabricar a si mateix una pròtesi amb fitxes de Lego que vuit anys més tard va millorar fins a convertir-la en un avantbraç articulat capaç d'aguantar el pes del seu cos.
Inspiració
La gesta és digna d'admiració, però ell considera que el seu mèrit –i l'objectiu que persegueix amb aquesta exposició mediàtica– és menys intangible, però més valuós, que l'artefacte desmuntable que li ha donat fama. «Amb la pròtesi de Lego vull inspirar més gent i que tothom vegi que la discapacitat només viu a la ment d’un mateix quan penses que una cosa és impossible i renuncies a intentar-la», afirma. De veure-se-les amb impossibles, ell en sap molt. En algú que neix sense un avantbraç era fàcil preveure situacions marcades per la limitació i la falta de destresa. No obstant, el David va demostrar des de molt petit una habilitat fora de l'habitual per a les manualitats. «Va començar muntant en qüestió de segons, i sense mirar les instruccions, els ninots que venen als ous Kinder. Després li vam comprar un joc de Lego i la seva destresa manejant les fitxes ens va deixar sorpresos», explica Ferran Aguilar, el seu pare. «El Lego va ser per a mi un autèntic descobriment. De sobte, tenia alguna cosa que podia modificar i adaptar al meu gust fins a l’infinit. Em va canviar la vida», recorda el David.
Va ser així, donant voltes a un barco de Lego, com va veure que la quilla del vaixell desmuntable podia fer d'avantbraç postís. Encara no tenia 10 anys i acabava de dissenyar la seva primera pròtesi. Un dia la va portar a l'escola i els professors van pensar que aquell invent revelava un desig ocult de disposar d'un braç ortopèdic, però no era aquest el seu problema, sinó les situacions de bullying que suportava sovint per la seva
condició anatòmica. «El que pitjor he portat tots aquests anys no ha sigut la meva limitació física, perquè hi visc adaptat des que vaig néixer, sinó sentir que no m’acceptaven com a amic o com a parella perquè em faltava un avantbraç», confessa.
Aquest rebuig social hauria pogut fer d'ell una persona esquerpa, però al final, a còpia de transformar en reptes de superació personal cada mostra de menyspreu que rebia, l'estigma de la minusvalidesa ha acabat sent la palanca que l'ha propulsat en la vida. De fet, va ser un fracàs amorós relacionat amb la seva discapacitat el que el va animar, en plena adolescència, a transformar un vell helicòpter de Lego que tenia a la seva habitació en un braç articulat. «A casa vam plorar de l’emoció quan va aparèixer agafant objectes i obrint portes amb la seva pròtesi de colors», explica el seu pare recordant aquell dia.
El David viu avui entregat a dues missions: donar a conèixer la seva història a través de Hand Solo, l'avatar que ha creat per mostrar el seu perfil biònic a les xarxes i promoure nous invents relacionats amb la discapacitat, i acabar la carrera de Biotecnologia que cursa a la Universitat Internacional de Catalunya. Vol ser enginyer. «I dedicar-me a fabricar supercames, superbraços, superulls... El futur és biònic, i jo hi vull participar», afirma.