La guerra del llop
El veto de la caça desencadena un aspre enfrontament polític i territorial
Des de fa 30 anys
es calcula que a la Península n’hi ha 300 manades amb uns 2.000 exemplars
La incorporació del llop a la Llista d’espècies silvestres en règim de protecció especial (LESPRE), acordada a la Comissió Estatal per al Patrimoni Natural i la Biodiversitat del dia 4, ha desencadenat una guerra política i territorial de desenllaç incert. De moment, els principals damnificats han sigut el mateix cànid i els ramaders amb qui comparteix hàbitat, de qui els interessos han quedat enfosquits per una cascada de declaracions públiques.
Des d’ara, el Canis lupus pot presumir d’haver aconsenguit diversos trofeus polítics. Un ha consistit a posar d’acord governs d’ideologies tan dispars com els de Galícia, Astúries, Cantàbria i Castella i Lleó, que han amenaçat el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic amb portar-lo davant els tribunals si no autoritza la caça del llop. També ha provocat un cisma a l’Executiu de Sánchez que converteix en insignificants les travetes que solen llançar-se els dos partits coalitzats: el ministre d’Agricultura, el socialista Luis Planas, ha arribat a declarar que està «en total desacord» amb la mesura.
Unides Podem aplaudeix que el llop sigui espècie protegida, però el coordinador d’Izquierda Unida a Astúries, Ovidio Zapico, anima el president autonòmic a mantenirse «ferm i rotund» davant la ministra de medi ambient, Teresa Ribera. No li falten recolzaments a Adrián Barbón per mostrar els ullals als seus socis polítics de Madrid a propòsit del predador. De fet, és difícil trobar un alcalde al nord del riu Duero, on es concentren el 95% dels llops i la seva caça era legal fins ara, que no hagi alçat la veu contra la nova normativa. Temen que el preu de protegir el llop sigui acabar amb la ramaderia extensiva que prospera a la zona.
En vista de la polseguera aixecada, el secretari d’Estat de Medi Ambient, el també asturià Hugo
Morán, intentava tranquil·litzar els seus paisans aquesta setmana i advertia a La Nueva
España que el nou reglament «no suposarà cap problema, perquè només afecta les comunitats on el llop era considerat objecte de caça esportiva».
Des de fa 30 anys, aquest no és el cas d’Astúries. Morán té previst reunirse demà amb representants de les comunitats llobateres per enterrar la destral de guerra.
Ecologistes de saló
L’ambient crispat amb què ha sigut rebut el model de gestió del llop que es pretén implantar a tot Espanya –al sud del Duero, la seva caça ja era il·legal abans– ha avivat a les comarques del nordoest un discurs queixós segons el qual la mesura ha sigut dissenyada a despatxos urbans, ignorants del que passa al món rural. «Qui recolza aquestes decisions viu d’esquena als pobles. Són mesures d’ecologistes de saló», bramava aquesta setmana José Antonio Prada, delegat provincial de la Federació de Caça de Castella i Lleó a Zamora, a La Opinión.
Lluny queden els anys en què Félix Rodríguez de la Fuente cridava l’atenció als seus mítics documentals televisius sobre l’agònica situació que vivia el llop a finals dels 70. Diversos plans de repoblació van impedir que desaparegués de la península Ibèrica, i des d’aleshores la seva presència s’ha mantingut més o menys estable. Els dos grans censos, un del 1988 i l’altre el 2014, van revelar la presència de 300 manades, que sumen un total de 2.000 animals repartits, principalment, per les muntanyes del quadrant nordoccidental d’Espanya i Portugal. El llop ha desaparegut de Sierra Morena, i els que de vegades es veuen al Pirineu provenen de França, no de Castella, territori de llops amb què no hi ha comunicació des de Catalunya. A la serra de Madrid ha tornat a detectar-se la seva presència a mitjans de la dècada passada després que els seus udols estiguessin silenciats durant més de 70 anys.
Amb aquest panorama estable, res convidaria a canviar l’actual model de gestió del llop a Espanya.
No obstant, els especialistes encarregats de monitoritzar els cànids adverteixen dels perills que amaga aquesta foto. «Les manades mostren molt poca variabilitat genètica. Al viure aïllats d’Europa i ser tan pocs, qualsevol malaltia contagiosa podria acabar amb tots. No estan en perill d’extinció, però han de ser protegits», explica Alberto Fernández Gil, investigador del CSIC dedicat a analitzar la genètica dels llops del Cantàbric, que afegeix: «Prohibir-ne la
«Prohibir-ne la caça no és cap caprici. Ho exigeix la UE», diu Alberto Fernández, expert del CSIC
caça no és un caprici dels ecologistes ni del ministeri, ho exigeix la directiva Hàbitats de la Unió Europea i ho avala el Comitè Científic de Flora i Fauna».
Ningú amb seny s’oposaria a protegir una espècie amenaçada. El problema del llop és que la seva existència té costos per a la ramaderia. El sector calcula que cada any moren per atacs d’aquest predador entre 3.000 i 4.000 caps de bestiar. «Fa 10 anys, aquesta xifra era menor. Si ara creix la població de llops, els negocis ramaders dels pobles acabaran tancant», aventura Donaciano
Dujo, president d’Asaja de Castella i Lleó.
Fins ara, aquest difícil equilibri es mantenia mitjançant la caça. Almenys, aquest era el sentit de la quota de cànids que les quatre comunitats llobateres permetien abatre de manera legal, una captura que, sense comptar amb la caça furtiva, cada any sol rondar el centenar de cadàvers.
No obstant, aquest sistema tampoc aconseguia evitar els atacs de cànids «perquè és impossible protegir el bestiar a través de la caça, tret que ens els carreguem a tots,» adverteix Carles Vila, investigador de l’Estació Biològica de Doñana i autor d’una tesi doctoral sobre el comportament d’aquest predador. Segons la seva opinió, l’escopeta serveix per calmar ànims, però no per salvar ovelles. «Es maten llops perquè sembli que es fa alguna cosa, però això no salva el ramader del pròxim atac. De vegades, l’efecte és contrari: quan maten el líder de la bandada, el grup es desestructura i llavors van contra la presa més fàcil, que és el bestiar», avisa.
Reserves naturals
Escassos dies abans del canvi d’estatus del llop, les postures entre ramaders i conservacionistes semblen irreconciliables. Aquests proposen fórmules com les que s’apliquen des de fa dècades a la serra de la Culebra, a Zamora, on vaques i ovelles comparteixen els prats amb els llops, però separats per bons sistemes de tanques i amb assistència de mastins. «El llop ha d’estar a reserves naturals, no lliure per la muntanya. La seva presència és incompatible amb la ramaderia», respon el president de l’Asaja.
Només sembla haver-hi acord en un punt: els ramaders que pateixen la presència del llop han d’estar més emparats del que ho van estar en el passat. El mateix dia que se’n va prohibir la caça, Miguel Ángel Marcos, titular d’una explotació de 2.000 ovelles a Villalonso (Zamora), va rebre la visita d’una manada que va matar 69 xais. El ramader assegura que no odia el llop. De fet, reconeix que li agrada veure’l a la muntanya, però considera que la factura de mantenir-lo lliure ha de ser assumida entre tots. «Això significa més compensacions quan hi ha atacs i carn més ben pagada. Però el llop no podem sufragar-lo només els ramaders», conclou. Els diners, que tot ho arreglen, potser poden solucionar també la guerra del llop.