Continuïtat, relleu o canvi
Les cinquenes eleccions catalanes en una dècada dirimeixen si segueix el procés i, en aquest > cas, qui el pilota La revàlida de la majoria independentista serà clau per decantar el Govern >
El veto d’ERC al PSC redueix les opcions d’Illa de ser president al fet que el secessionisme no sumi 68 escons
Aragonès i Borràs es disputen si es prioritza l’estratègia de diàleg o de xoc amb el Govern central
L’etiqueta de plebiscitàries ha adjectivat les dues últimes eleccions autonòmiques que s’han celebrat a Catalunya, marcades per una forta polarització política i social. El coronavirus ha impedit que els comicis d’avui estiguin revestits d’aquesta connotació, però de la decisió dels catalans torna a dependre el futur del procés independentista iniciat el 2012. La diferència amb les convocatòries anteriors és que aquesta vegada són tres, i no dos, els escenaris que es poden obrir a partir de demà. L’enverinat pols a tres bandes que s’ha viscut a l’atípica i aspra campanya fa que els 5.624.044 electors dictaminin avui si volen que el procés es radicalitzi, es modernitzi o es dilueixi.
Allà on cap enquesta fallarà és que no hi haurà majories absolutes i s’obrirà pas al Parlament més fragmentat de la història, cosa que obligarà el candidat o candidata que vulgui ser investit a començar una titànica carrera d’obstacles per mirar de destenyir les línies vermelles fixades pels partits durant la campanya. Els vetos creuats fan témer fins i tot una hipotètica repetició dels comicis, que per terminis podria tenir lloc en ple estiu.
La més vermella d’aquestes línies, l’inèdit cordó sanitari independentista contra el PSC, és un llast per a les opcions de ser president del candidat socialista, Salvador Illa, que va deixar el Ministeri de Sanitat en plena pandèmia a la recerca del tomb electoral que treiés els sobiranistes de la Generalitat. La seva eventual victòria pot ser-li tan amarga com la d’Inés Arrimadas el 2017 si les forces independentistes continuen sumant una majoria absoluta.
Davant la igualtat de les enquestes, l’exministre ha sigut el blanc dels dards més enverinats de la campanya, però es va enredar a la recta final amb una negativa a sotmetre’s a una PCR que els seus oponents van aprofitar per deixar anar la sospita que s’havia colat en la vacunació. Illa ha deixat clar que, si guanya avui, es presentarà a la investidura encara que no tingui prou suports, amb l’objectiu d’assenyalar ERC com a responsable de perpetuar els blocs que divideixen Catalunya des de fa un lustre.
Els republicans s’han vist arrossegats a deixar per escrit un veto al PSC que havien promès de paraula per no perdre pistonada en la lluita amb JxCat per l’hegemonia independentista. L’hipotètic triomf de Pere Aragonès o el de Laura Borràs suposarà la pervivència de la flama processista, però qui porti el timó del Govern serà més decisiu que mai, ja que els ritmes i les estratègies de tots dos són com la nit i el dia, un d’ancorat a la taula de diàleg amb el Govern central, i l’altre, a la inconcreta promesa d’activar la nonada DUI del 2017.
Per diluir el pes de Junts i excloure el PSC, ERC encapçala la proposta d’un Govern multipartit de totes les forces favorables a un referèndum i a l’amnistia dels presos de l’1-O, però aquí s’acaben les coincidències entre En Comú Podem, la CUP i el PDECat, les tres formacions que es disputen la clau de la governabilitat. Semblen incompatibles, i per això la majoria ha rebutjat la idea, cosa que pot afegir esculls a les negociacions.
Aragonès i Borràs han obert la porta a governar en solitari amb suports externs si la convivència al Consell Executiu s’intueix encara més inhòspita. Un factor clau per encarar les negociacions serà la distància que separi avui la primera força independentista de la segona.
Si guanya ERC, però la diferència amb JxCat és molt estreta, els republicans temen que les condicions de Borràs els empenyin una altra vegada cap al xoc amb un Govern al que acaben de donar l’oxigen pressupostari que necessitava. I el mateix risc corre Esquerra si el partit de Carles Puigdemont la torna a superar i conserva la presidència de la Generalitat. Amb raó Aragonès ha repetit als debats de campanya que «no és el mateix estar en un govern que presidir-lo».
Una victòria de Borràs faria presagiar una altra legislatura de convulsions, tant per la continuïtat de l’envit independentista com per l’horitzó judicial de la presidenciable de Junts, que, imputada per quatre delictes de corrupció, podria acabar al banc dels acusats i, hipotèticament, inhabilitada com l’últim president, Quim Torra.
En aquesta pugna dins del bloc secessionista també serà determinant el percentatge de vot que sumin els seus integrants. El 2017, amb la polarització ben viva i una participació de rècord (79%), es van quedar al 47,5%. Es dona per fet una caiguda de la mobilització que podria tornarla a cotes anteriors al procés, un escenari que, a priori, beneficia l’independentisme, que sol estar força més mobilitzat que l’electorat no sobiranista.
Un tercer trio resol avui la seva batalla particular. El guanyador de les eleccions del 2017 pot patir la caiguda més gran en unes autonòmiques. Ciutadans es juga el pot de les essències constitucionalistes amb el PP i la ultradreta de Vox, que també pica a la porta del Parlament.