De la teoria a la pràctica

«Els diners no fan la felicitat». ¡Mentida! El que no fa la felicitat és no tenir diners per pagar la llum, el gas, la hipoteca, el menjar, la roba... Fa infelicitat una feina que et crema i que va començar sent agradable fins que no saps com, bé, sí que ho saps, es va convertir en aquella altra de la que vas fugir la primera vegada.

No paren de ploure ofertes de tecnologia mal pagades exigint que un simple tècnic sàpiga tant com un enginyer, però a cost de tècnic. Les vaig rebutjar totes. I van ser moltes. I quan busques feina amb 25 anys, una carrera universitària polivalent i un màster, el que et demanen és experiència. Però ¿quina experiència tindré si només m’agafen en llocs de perfil baix i de la meva àrea només surten pràctiques sense nòmina en les que sort si faig alguna cosa més que organitzar el magatzem?

Un any buscant feina al sector de la comunicació i tot són beques de periodisme o llocs d’alt rang per als quals no dono el perfil. Perquè la universitat està molt bé, fins que la realitat et demana saber centenars de programes d’anàlisi d’audiències, mètriques, SEU, SEM, inbound i un llarg etcètera que només has vist en teoria. Així que no pots ser dependent de botiga perquè estàs sobrequalificat i hi ha milers de joves sense estudis esperant, i tampoc pots optar al lloc per al qual suposadament et prepara la universitat perquè és només un supòsit.

La universitat són uns llimbs, molts graduats fan després un grau superior per trobar feina. ¿Per què? Perquè els màsters són pura teoria, i la realitat requereix mà d’obra qualificada, no de ments pensants sense experiència. Tècnic en informàtica, tècnic superior en imatge, graduat en comunicació i màster en fotografia per acabar treballant del primer de tots, aquell que vaig treure amb 18 anys com a alternativa al batxillerat i del qual, sincerament, m’he cansat, m’he estancat. Jo només vull una feina de comunicació, però sembla que la comunicació no està passant pel seu millor moment.