Llegir és un joc entremaliat

Les llibreries tornen a obrir aquests dies. Són les nostres farmàcies per a la ingenuïtat i contra la ignorància.

Qui no voldria ser nen de gran i tornar a sentir atracció pel paisatge de colors que deixa el rastre dels seus quaderns, mirar amb mans curioses les bones idees, les amistats que, enganxadetes a terra, comparteixen dibuixos, pilotes, animals i formes. Descobrir que amb aquest material transformem una realitat avorrida i construïm una història de veus escapant a mons sorprenents. Posar els llavis a les seves tapes amaga un eixam de petons enamorats, maternals; robats, no donats o de comiat. Assumir que llegir és un joc entremaliat que parla amb la boca oberta i convida a un passeig que inventa aventures, una història que esbossa misteri, tendresa, perills.

Entre les seves pàgines es revisa el passat, l’emoció que dona la volta a les paraules perquè les esquincem, les acariciem, perquè les empenyem. En aquests dies de catàlegs, somnis i esforços, els fundadors de l’alleujament suggereixen la frescor de les seves branques, remei per a la febre de l’arrogància tecnològica, aquesta que agredeix el nostre món que camina amb passos perduts a terres massa despullats, un laberint de trampes que engrandeix l’abisme de la solució.

Des del racó de les lletres ballen els comptes amb el passat, memòria sensible per pensar la màgia de l’avenir, per donar-li la volta a l’impossible, perquè tenir perspectiva ho arregla gairebé tot: el dolor, el drama, la tristesa, el buit, la solitud i fins i tot l’escassetat de sentit.