La laboriosa repatriació d’Amine
Nisrine, cosina del jove sense sostre que va morir al parc de la Ciutadella en plena onada de fred l’11 de gener, ha lluitat durant tres setmanes contra un mur burocràtic que li impedia tornar el cos a la família, al Marroc.
«El pitjor va ser escoltar que el cos d’Amine hauria de quedar-se a Espanya», explica Nisrine a la cua de facturació de l’aeroport de Barcelona, a punt d’agafar un vol a Casablanca (Marroc). Amine és el jove de 27 anys que va morir l’11 de gener al parc de la Ciutadella, un dels dos sensesostre d’origen marroquí que van morir aquell dia durant l’onada de fred. «El millor és que després de tant temps –feia gairebé cinc anys que Amine havia sortit del seu Khourigba natal a la recerca d’un futur que no va trobar a Europa– la mare podrà veure la seva cara per última vegada, encara que sigui a través de l’obertura del taüt», es consola Nisrine just abans de fer mitja volta, creuar l’arc de metalls i embarcar en un avió a la panxa del qual, finalment, viatja una caixa amb les restes del seu cosí. Així acaba una vida complicada més enllà de la mort.
Nisrine, que té 29 anys i estudia estètica a Itàlia, va ser l’escollida per la família d’Amine per viatjar a Barcelona, resoldre els problemes d’identificació del seu cadàver i iniciar els tràmits per a la repatriació. Va aterrar a la ciutat catalana el 17 de gener i aspirava a solucionar-ho tot en dos o tres dies. Però la burocràcia va atrapar Nisrine en un llimb de tres setmanes que ha passat enganxada al telèfon a casa de Maryem, una veïna marroquina de Trinitat Vella que li va dir que podria quedar-s’hi el temps que calgués.
Mal identificat
Tal com va revelar EL PERIÓDICO, el primer i greu problema va ser que el cos d’Amine va ser confós amb el del seu germà Mohcine. Aclarir-ho va ser difícil. Nisrine ho va aconseguir –acompanyada de la Fundació Arrels– a l’obtenir permís judicial per reconèixer visualment el cadàver del seu cosí, una pràctica poc habitual per la seva duresa però que va suposar el primer pas per tornar a reconèixer el cos. Després del tràmit, la jutge va ordenar als Mossos d’Esquadra que repetissin les proves d’identificació.
Abans de morir de fred en una cantonada de la Ciutadella, Amine havia utilitzat a Barcelona una fotocòpia del passaport del seu germà Mohcine. Una maniobra que va motivar l’error d’identificació policial. El seu cos va acabar catalogat al dipòsit de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya sota el nom de Mohcine. Els Mossos, després de l’avís de Nisrine, van contrastar les empremtes dactilars d’Amine amb les que constaven de les autoritats marroquines. El procés es va allargar una setmana, però Nisrine va rebre, després d’aquesta espera, la confirmació oficial que Amine ja era Amine per la justícia espanyola. Una notícia que significava que ja podia començar els tràmits de repatriació. Després de l’alegria, va arribar el revés. Hores després d’activar la sol·licitud, va esbrinar que ja era massa tard: Amine havia de ser enterrat a Espanya, possiblement en un nínxol sense contacte amb la terra. Una notícia devastadora per les seves creences i per la seva família, que no podria veure’l abans de la sepultura.
Embalsamament
Repatriar un cos és una acció diplomàtica que ha de promoure el govern del país on ha de retornar el mort. La llei espanyola explicita que perquè un cadàver abandoni el territori aquest ha de ser embalsamat. No obstant, l’embalsamament no pot efectuar-se si s’han superat les 96 hores des de la mort. En el cas d’Amine aquest temps s’havia excedit folgadament perquè el seu cos no va ser identificat correctament en primera instància. I fins que va ser possible reparar l’error, el consolat del Marroc a Barcelona no va sol·licitar la seva repatriació.
Fátima-Zohra Bouha Ainin, advocada del consolat, va intentar esquivar aquest segon mur presentant dos informes mèdics en què professionals sanitaris certificaven que el cadàver d’Amine estava preservat en bones condicions i que encara era viable procedir al seu embalsamament. Va funcionar. El dijous 4 de febrer, es va aprovar el seu trasllat. «És la primera vegada que s’aconsegueix embalsamar i repatriar un cos transcorreguts tants dies», remarca Bouha Ainin, que demana que es revisi el reglament perquè no es repeteixin casos com el d’Amine.
Aterratge a Casablanca
Diversos periodistes marroquins esperaven dilluns de la setmana passada a la nit a l’aeroport de Casablanca l’arribada de Nisrine. L’angoixa de la família d’Amine, la d’uns pares que han perdut un fill mort als carrers de Barcelona, un relat oposat al que s’expliquen els migrants a les xarxes socials, ha commocionat la societat marroquina. També els ciutadans marroquins arrelats a Catalunya, que, commoguts per la desgràcia d’aquests dos compatriotes que dormien al ras, van buscar una solució temporal per allotjar els que es trobessin en una situació similar a una nau de Canovelles (Vallès Oriental) fins que passés el fred.
Dimarts passat, hores després de l’última tornada de l’Amine a casa, es va celebrar una cerimònia de comiat a una mesquita de Khourigba. Les seves restes van ser sepultades sota terra, a un cementiri que està a prop d’on viuen els pares del difunt. I va començar així un dol letàrgic gairebé un mes i que es va desbordar quan la mare va veure la cara del seu fill, que va morir sense llar i sense identitat a un racó de la Ciutadella.
El cas, un relat de misèria oposat al que s’explica a les xarxes socials, ha commocionat la societat marroquina
El consolat afirma que poques vegades s’ha enviat un cos al seu país transcorregut tant temps des de la mort