Vot per la negociació

Tant el PSC com ERC han apostat pel diàleg, i això és el que hauria de prevaler

Els galons de general de l’independentisme i del constitucionalisme canvien de jaqueta. L’extrema dreta obre un esvoranc que acaba amb l’anomalia europea que suposava que al Parlament només hi tingués representació l’extrema esquerra. El sobiranisme pausat del centredreta no obté ni un sol diputat. Cs i el PP, triturats. En Comú Podem, es queda on estava. L’independentisme obté per primera vegada a unes eleccions més del 50% del vot. Aquest és el repartiment de les cartes. La partida està en mans d’ERC.

Només ells poden articular dues majories de signe diferent per alçar-se amb la presidència i això en política és un privilegi. Tot i que semblen disposats a renunciar-hi. A això apunten almenys les paraules de Oriol Junqueras renegant, amb els resultats ja adormits, amb extrema vehemència dels socialistes a TV-3.

Els republicans són conscients que repetir Govern amb JxCat, sobre les mateixes bases de l’anterior, no té sentit perquè s’ha demostrat un fracàs. Però la crida que fan per muntar un Executiu en què hi hagi la CUP, En Comú Podem, JxCat i ells mateixos és mera tàctica. Oferir-lo serveix tan sols per rebaixar les pretensions de Laura Borràs i els seus, ja que l’estratègia de confrontació dels junters és incompatible amb la via ampla de llarg termini que propugna ERC.

Els equips de propaganda venen el relat que o JxCat assumeix que el programa independentista que s’aplicarà és el dels de Junqueras o la negociació entre independentistes pot desembocar en la repetició electoral. Del costat contrari, JxCat apunta a un empat tècnic per no passar per l’adreçador i també flirteja amb un bloqueig. Pura estratègia negociadora a data d’avui. Ja veurem en el futur. A més, a aquesta festa també hi està convidada la CUP, que valora fins i tot l’assumpció de responsabilitats.

UN CAMÍ PLE DE MINES.

L’altre govern possible, el tripartit, no sembla factible en la seva formulació clàssica perquè les bases republicanes no podrien digerir-lo. Una altra cosa és que, fracassat l’escenari anterior, s’obrin noves perspectives per a un Executiu d’ERC amb En Comú Podem i el PSC brindant el seu recolzament des de fora. Tot i que aquest camí sembla impossible perquè està ple de mines. Un exemple: la fiscalia recorrent el tercer grau dels presos tot just unes hores després de tancar els col·legis electorals.

Hi ha altres elements rellevants. El comandament efectiu del Govern torna Catalunya després de més de tres anys ubicat a Bèlgica. La derrota de Carles Puigdemont dilueix la carta de la presidència i el Govern legítim a l’exili. Des del punt de vista sistèmic Catalunya continua dividida en blocs. Hi ha, això sí, un detall que hauria de tenir-se en compte i canviar dinàmiques. Tant el PSC, guanyador de les eleccions, com ERC, l’única formació amb possibilitats d’arribar a la presidència, han apostat per la negociació. Ho ha de tenir en compte qualsevol govern que es formi. Perquè això i no una altra cosa és el que majoritàriament ha votat Catalunya.

Josep Martí Blanch és periodista.