Alto, no tan de pressa
El 14-F podria modelar un temps polític nou a Catalunya. Això és tècnicament possible, però poc probable.
El resultat de les eleccions delimita un camp de joc enrevessat, sembrat de paradoxes. No hi haurà canvi, canvi en majúscules, s’entén, però res serà exactament igual. Les urnes encloïen tres incògnites principals i les tres han sigut aclarides. No obstant, l’equació no ha quedat resolta. No hi ha garantia sòlida que la llarga paràlisi governamental que afligeix Catalunya s’estigui acostant al final.
Primera incògnita aclarida: ERC aconsegueix invertir la correlació de forces al camp independentista. Per primera vegada, els republicans superen els postconvergents a unes autonòmiques i es col·loquen en situació de presidir la Generalitat.
Segona: el PSC, propulsat per Illa, posa fi a una travessia del desert d’una dècada de durada. Els socialistes reneixen sobtadament i guanyen una cita electoral a Catalunya per primera vegada des del 2008.
Tercera: hi ha dues majories parlamentàries possibles, una independentista i una altra d’esquerres. Esquerra té la clau de totes dues.
La resolució d’aquestes tres incògnites podria modelar un nou temps polític a Catalunya. Alto, no tan de pressa. Aquesta hipòtesi és possible, però poc probable. El bloc independentista amplia la seva majoria, gràcies a l’estirada de la CUP i a la baixa participació electoral, i el ‘sorpasso’ republicà al partit de Puigdemont és ínfim. L’escó i els 35.000 vots amb els quals Aragonès avantatja Borràs no li haurien donat l’hegemonia sense la trencadissa postconvergent, per la qual es perden els 77.000 vots del PDECat.
El raquitisme de la victòria d’ERC a la llarga guerra interna nacionalista fa inversemblant una descongelació dels blocs que fracturen la política catalana. Aragonès necessitava un avantatge folgat per reforçar el gir pragmàtic. Sense ell, les possibilitats de rebutjar l’abraçada d’os de Junts i girar la vista a l’esquerra s’encongeixen fins a la seva mínima expressió.
Illa intentarà presentar-se a la investidura si Aragonès no s’avança forjant una majoria llampec. De tota manera, el socialista sap que no aconseguirà la presidència, però no incorrerà en el fatal abandó de funcions d’Arrimadas el 2017. El PSC no s’autoamputarà la seva condició d’alternativa de govern; complirà el tràmit i consolidarà la seva posició per disputar el segon assalt, arribi quan arribi. Aquest és l’afany d’Illa.
Junts podria posar a Aragonès unes condicions molt incòmodes per reeditar una coalició de govern. Una esmena a la totalitat de la realpolitik republicana, la tornada al fonamentalisme. Puigdemont, atrapat per la seva circumstància, podria veure’s temptat d’envidar amb l’amenaça d’una repetició electoral. Però les seves cartes no són bones. Acaba de perdre la corona independentista precisament quan aquest bloc amplia la seva representació al Parlament. Forçar una tornada a les urnes podria propiciar un augment de la participació metropolitana si el virus hagués afluixat i un eventual avenç d’Illa en el segon assalt. I Junts, mancat d’estructures orgàniques i territorials fermes, és un gran dependent dels recursos associats al poder polític. En aquestes condicions, fora del Govern no és que hi faci fred, gela fins a la gangrena.
Venen dies enrevessats. De nou.
Puigdemont pot collar ERC, però ha perdut la corona, depèn del poder i fora d’ell gela fins a la gangrena