Entre l’alleujament i l’agonia
Donada la complexitat de la política catalana, cap resultat en les eleccions de diumenge es presentava a priori fàcil d’administrar, no només a Catalunya sinó també a Madrid. Tampoc ho és el que finalment va sortir del recompte dels vots, tot i que aquest, sens dubte, suposa un alleujament per a Pedro Sánchez, al qual l’operació Illa li ha sortit de 10, i una agonia per als líders del PP, Pablo Casado, i de Ciutadans, Inés Arrimadas, els partits dels quals han tingut un penós desenllaç electoral, sent superats de manera rotunda per Vox. La irrupció de la ultradreta al Parlament no només és una mala notícia per als dirigents de la dreta moderada, ho és per al conjunt de l’Estat, perquè, si ningú ho impedeix, els ultres avancen cap a l’hegemonia d’aquest sector ideològic i poden estimular encara més la radicalització dels populars.
La victòria del PSC, la primera des del 2003 amb Pasqual Maragall de candidat, ve a reforçar l’aposta de Sánchez pel diàleg i la recerca de solucions al conflicte català, a més de suposar una revalidació de la gestió de la pandèmia, dirigida fins fa uns dies per Salvador Illa i qüestionada fins a l’extrem per l’oposició. El fet que ERC hagi quedat com a segona força política, davant de JxCat, representa també un respir per al president del Govern espanyol, perquè els republicans són essencials en la configuració de la majoria parlamentària que li dona suport, al contrari que els de Puigdemont/Borràs, que li han negat el pa i la sal i el triomf del qual al sector independentista hauria complicat molt les relacions amb la Moncloa.
No obstant, Sánchez no ho tindrà fàcil, perquè, com es va veure la nit de diumenge, els dirigents d’Esquerra, enfortits per les urnes, semblen voler redoblar les seves exigències maximalistes, per a les quals podrien aconseguir el suport d’Unides Podem, i que, no obstant, són molt difícils de gestionar pel Govern. Perquè Sánchez pot estar pensant en indults per als polítics presos i en reformes de la llei per rebaixar el delicte de sedició, però també perquè ni pot concedir una amnistia, que no es contempla constitucionalment, ni està en condicions d’aprovar un referèndum d’autodeterminació. Així que, si passada l’eufòria postelectoral no es modulen les peticions, les relacions entre la Moncloa i ERC poden tornar-se encara més complexes, sigui quina sigui, finalment, la configuració del Govern de la Generalitat.
Per a la dreta espanyola, el resultat de les eleccions catalanes ha sigut demolidor. Ciutadans ha caigut de 36 a 6 diputats i el PP, que ja tenia una ridícula representació de quatre escons, s’ha quedat amb tres, gairebé quadruplicat per Vox, que entra al Parlament amb 11 diputats. Arrimadas s’enfronta als crítics del seu partit que li demanen responsabilitats, però la seva formació ja va passar a ser marginal sota el lideratge d’Albert Rivera, quan es va quedar amb 10 diputats en les eleccions generals del novembre del 2019.
Pitjor és per a Casado, que encapçala el primer partit de l’oposició al qual Vox disputa l’hegemonia de la dreta. Casado haurà d’enfrontar-se ara als que dins del PP dubten de la seva capacitat per liderar el partit en aquestes circumstàncies. Obsessionat amb els d’Abascal, el líder popular dona batzegades i s’aplica gairebé amb tanta duresa com els ultres contra el Govern, negant-se a qualsevol tipus de pactes, fins i tot els que venen obligats constitucionalment, com la renovació del CGPJ. El pèssim resultat català el posa a la picota. ■
L’‘operació Illa’ li ha sortit de 10 a Sánchez, mentre que PP i Cs han tingut un penós desenllaç electoral