Suma i segueix
Em temo que el nou ‘full de ruta’ d’un independentisme amb majoria absoluta tampoc l’escriurem entre tots
Telegràficament. El PSC ha guanyat les eleccions. ERC és la segona força –empatada a escons– i arrabassa el lideratge independentista a JxCat. El PDECat, que es queda sense representació, li resta uns vots decisius. Vox entra amb força al Parlament: serà el quart partit a l’haver aconseguit el doble sorpasso de Cs i PP, a cavall del vot de càstig i la tensió identitària. ECP aguanta i la CUP dobla els seus diputats. La fatiga pandèmica es reflecteix en la participació, la més baixa del cicle autonòmic: 1,5 punts menys que la de 1992 (55%). L’independentisme suma i segueix: aconsegueix la majoria absoluta d’escons i, per primera vegada, de vots (50,7%).
Fins aquí puc llegir. Deixo per als politòlegs l’anàlisi detallada de les xifres. Com a ciutadà, més enllà de la Catalunya empatada amb si mateixa que reprodueix de nou les urnes, m’interroga una qüestió de fons que va verbalitzar Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, a inicis de la campanya a Catalunya Ràdio. Cuixart, des de la seva posició de líder independentista no alineat, va aconseguir forjar l’única imatge d’unitat dels polítics presos –de JxCat i d’ERC– en el seu particular duel electoral: una foto al Palau Robert amb el lema Amnistia.
Cuixart va fer una constatació
–«el que pateix més la presó són els pares»– i, en conseqüència, va plantejar la qüestió nuclear: «¿Estem disposats a assumir que els nostres fills vagin a la presó? ¿Estem disposats a lluitar fins al punt que els nostres fills vagin a la presó si és necessari? Aquesta és la pregunta que tots ens hem de fer. ¿Estem disposats que puguin passar llargues temporades de presó amb l’objectiu que aquest país pugui decidir quin ha de ser el seu futur polític?». Va contestar en clau binària: «Si la resposta és que sí, hem fet un pas de gegant. Si la resposta és que no, llavors ens hem de plantejar segons quines estratègies». El president d’Òmnium va argumentar així la seva resposta afirmativa: «L’Estat té l’aparell repressiu molt ben greixat i, per tant, nosaltres hem de revertir-lo: fer una clau de judo; utilitzar la presó com a resposta al seu règim totalitari».
¿Continuarà sent aquesta la lògica del nou full de ruta? ¿Es continuarà dictant extramurs del Parlament? Així ha passat fins ara. Des d’aquell crit de «President, posi les urnes» de Carme Forcadell, en els seus temps de presidenta de l’ANC, fins al document subscrit ara pels partits independentistes, a iniciativa d’un grupuscle escindit de la mateixa ANC, comprometent-se, «sigui quina sigui la correlació de forces sortida de les urnes», a no pactar «en cap cas» un Govern amb el PSC.
Catalunya, que ha anat acumulant dies i fites històriques, és el primer país europeu on s’aixeca un cordó sanitari contra la socialdemocràcia. L’objectiu no és ideològic, sinó identitari: empetitir l’espai central del PSC, un partit que des de la seva fundació defensa un catalanisme integrador que intenta abraçar la pluralitat de sentiments dels ciutadans de Catalunya, en feliç expressió del president Tarradellas.
Pedro Sánchez, en el tancament de campanya, va embastar aquest raonament: «Aquesta és la seva proposta per a Catalunya: odi etern. Aquesta és la Catalunya que volen per als seus fills: divisió i confrontació perpètua. No els volen deixar un país; els volen deixar una trinxera». Sánchez, si és coherent, hauria de treure les seves pròpies conclusions en política espanyola, tant en la seva relació amb ERC com amb els seus socis de Podem, sobretot amb Pablo Iglesias: va iniciar la campanya ofenent la memòria de l’exili republicà i la va tancar qüestionant la normalitat –un terme molt progressista– de la democràcia espanyola.
Mentre el president Sánchez esfulla la margarida, els avanço la meva resposta a la pregunta de Cuixart: no estic disposat que els meus fills vagin a la presó. Tinc una filla i dos fills que es van obrir camí fora de Catalunya: Rabat, Amman, Fortaleza, Madrid, Lausana, Munic. Només hem intentat inculcar-los la cultura del treball, el respecte a l’altre i el valor de la llibertat que, en paraules de Rosa Luxemburgo, és sempre la llibertat del que pensa diferent. En síntesi: acato el resultat de les urnes, però em temo que el nou full de ruta tampoc l’escriurem entre tots. Tant de bo m’equivoqui.
¿Es continuarà dictant la política de pactes des de fora del Parlament?
n