La ciutat del futur busca nova banda sonora
L’artista Edu Comelles imagina un hipotètic paisatge sonor urbà en el qual els vehicles ajudin a deixar enrere el murmuri incessant.
El Teatre Maldà, tan petit en dimensions com gran en ambició, ofereix una singular versió d’El bon policia de Santiago Rusiñol protagonitzada per dos actors. Ricard Farré i Arnau Puig es transformen en tots els personatges en aquesta comprimida adaptació plena de picades d’ullet a l’actualitat que fa riure de valent. Aquesta comèdia d’embolic que es burla de les forces de seguretat ressona al públic des del principi al descobrir que el seu protagonista, un home viudo i amb fills, ingressa a «el cos» després de sis mesos buscant una feina per alimentar la seva prole. Aplaudiment per a la gràcia amb què Ricard Farré i Arnau Puig expliquen la història encarnant tots els personatges de l’auca, utilitzant una versàtil paret plena de recursos que permeten tant canviar d’espai com de rol, amb lleugers canvis de vestuari. Pur teatre.
Els actors no es tallen i interpel·len directament el públic en determinats moments. Hi ha des de referències als polítics presos de l’1-0 com a
Julio Iglesias. Els intèrprets treuen punta a tot, començant per aquesta estranya parella formada per Anton (Arnau Puig) i Josep (Ricard Farré). Aquest últim també brilla com a Paula, la veïna manefla disposada a descobrir la relació homosexual dels dos protagonistes, i Puig borda el rol del comissari, un detectiu de la vella guàrdia. Deliciós Rusiñol de petit format que sorprèn amb una enginyosa posada en escena allunyada dels desplegaments vistos al TNC amb Els Jocs Florals de Canprosa i L’hèroe.
Fa uns anys Ricard Farré es va llançar a un exercici de fregolisme amb Les dones sàvies, de Molière, adaptada de manera enginyosa amb Enric Cambray, estrenada també al Maldà. En aquest nou desafiament es nota l’experiència adquirida en aquell tour de force.n
La comprimida adaptació és plena de picades d’ullet actuals que fan riure de valent
Hi va haver un temps no gaire llunyà en què la ciutat va deixar de grunyir. La pandèmia va apaivagar en bona mesura aquests sorolls que comporta la unió entre l’humà i la màquina. Motors que retrunyen més que el trepant del veí a l’hora de la migdiada, la constant fricció de les rodes amb l’asfalt, frenades agudíssimes. Això conforma el nostre paisatge sonor urbà, en què l’artista Edu Comelles s’ha endinsat per reflexionar i pensar sobre un nou so de ciutat per deixar enrere el murmuri incessant. Trobar un brunzit més harmònic que eviti coses com les que succeeixen ara entre tant soroll: que els vehicles silenciosos espanten.
Comelles presenta ara en una breu mostra a la Casa Seat (Spectre: cap a un nou so de ciutat, fins al 17 de març) el resultat d’aquest estudi i de com imagina ell aquest so. L’artista sonor juga a través d’espectrogrames de freqüències gravades per ell mateix als carrers d’una gran urbs. Posa en imatge tota aquella contaminació acústica que digerim diàriament. I utilitza aquestes dades acústiques de trànsit com a partitura per imaginar la banda sonora de les ciutats del demà. Aquesta és la part més interessant de la mostra, una instal·lació que juga a reproduir el paisatge sonor futur, creat per Comelles a partir de fer música amb una peça d’un motor, i que permet endinsar-se en aquest entorn futurista en el qual encara hi ha espai per als vehicles. Una espècie de túnel que embolcalla molt encertadament el visitant i el transporta a un marejador escenari d’un film de ciència-ficció.
n