Piqué no és el Cid

Ni tan sols el Cid va ser el Cid, com a mínim no com ho explica la llegenda. Però encara ho és menys Piqué, que no té davant seu una batalla decisiva per un títol sinó un partit d’anada de vuitens. El seu genoll val molt més que això. Si em pregunten, els diria que vull que jugui Piqué, i també Araujo, per descomptat. I per voler, voldria que l’actual Umtiti fos aquell futbolista previ al Mundial 2018. Les baixes en defensa poden suposar la temptació d’aferrar-se al capità. Però la raó indica que no val la pena arriscar la salut ja que ve minvat després de tres mesos d’inactivitat i tampoc garanteix el zero a la porteria.

Piqué es troba bé, la seva recuperació ha anat millor del que fins i tot els metges podien esperar i presentar-se per jugar forma part del seu atreviment natural. Es veu capaç de competir. Perquè Piqué viu per als partits grans, i com no s’ha de motivar davant aquesta eliminatòria. Però més enllà de la seva voluntat, la seva passió no hauria d’ennuvolar el judici del seu entrenador. Sabem el que dirà el jugador i, per això, la decisió no hauria de ser seva.

Malgrat el que pugui semblar, el Barça no s’està jugant la temporada. Si elimina el PSG, passaria a quarts, encara amb altres rivals potents per davant. El Barça no es juga la temporada perquè aquesta temporada ja fa temps que no va de títols. No pot anar d’aconseguir èxits quan li resulta difícil aspirar-hi. Va de fer un bon paper, de créixer, d’entreveure un futur esperançador i si de passada es convenç Messi que es quedi, la podrem donar per bona.

Si Piqué arrossega a la seva bogeria al seu entrenador, només quedarà resar per aquest genoll acabat de curar. L’únic pel que els compro l’argument que pogués ser necessari «el cid Piqué» són els precedents amb el PSG, un equip afectat per la mitologia blaugrana. Es va congelar al seu dia amb l’entrada d’un Messi lesionat a una eliminatòria que tenia guanyada, i anys després va assistir atònit a un ambient de remuntada mentre li queien sis gols.