Nadal continua ferm i vola a quarts «molt motivat»
El número 2 mundial s’enfrontarà demà a Tsitsipas per una plaça a les semifinals després de desfer-se sense problemes de Fognini.
A quarts de final, sense perdre ni un set i amb les millors notícies de la seva esquena, Rafael Nadal afronta l’assalt a l’Open d’Austràlia amb més optimisme després del seu triomf contundent d’ahir contra Fabio Fognini (6-3, 6-4, 6-2) . «Ha sigut una victòria important. He jugat al meu millor nivell al torneig. Si comparem com estava fa cinc dies i com estic ara mateix, la meva perspectiva i motivació han canviat totalment», va explicar el número 2 mundial.
Fognini només li va posar algun problema al segon set, en què Nadal va haver de recuperar un 4-2 en contra. Poc més. Ara arriba el més dur de l’ascensió al seu Everest particular. Des que va sortir del camp base fa vuit dies ha superat quatre partits sense cedir ni un set malgrat els seus dolors a l’esquena. Al marge de Fognini (17 mundial), ni Laszlo Djere (56), ni Michael Mmoh (117), ni Cameron Norrie (69) li van complicar la vida.
Retirada de Berrettini
Nadal està a tres partits del cim però el camí és molt costa amunt. Demà l’espera el grec Stefanos Tsitsipas (número 7 mundial), que va passar de ronda sense desgastar-se, després de la retirada per lesió de l’italià Matteo Berrettini. El grec només l’ha guanyat una vegada de sis.
I després li esperaria una semifinal contra el rus Daniil Medvedev (4) o el seu compatriota Andrey Rublev (7), dos dels jugadors més en forma, que es creuaran en un xoc apassionant de quarts després d’eliminar, respectivament, al nord-americà Makenzie McDonald (6-4, 6-2, 6-3) i al noruec Casper Ruud (6-2, 7-6 (3) i abandonament per lesió).
La quarantena obligada a Melbourne ha passat factura física als tennistes en aquesta edició però, curiosament, Nadal i Djokovic, que temien per la seva retirada, continuen vius. L’astre balear sembla recuperat de les seves molèsties a l’esquena després d’una infiltració que es va fer directament a la columna, mentre Djokovic semblava recuperat miraculosament del seu esquinç muscular d’abdominals sofert contra Taylor Fritz. El mateix Nadal s’estranyava per la resurrecció del serbi. «Durant dos sets semblava que abandonaria, però al cinquè la meva impressió va ser que jugava amb normalitat», va comentar desconfiant de la lesió del número 1 mundial i gran rival en el seu repte de guanyar el 21è Grand Slam de la seva carrera.
nÉs interessant veure com es justifica des d’alguns sectors del madridisme el triomf del Barça a la final de la Copa del Rei de bàsquet. No totes les anàlisis són iguals, per descomptat. Hi ha evidències que són palmàries i aconsellen no nedar contra corrent. Quan inverteixes tants milions en una plantilla, és el mínim, venen a dir els crítics per donar una explicació a la incontestable victòria barcelonista, la primera de l’era Jasikevicius.
Com si la plantilla del Madrid s’hagués construït amb quatre de duros. Com si Llull, Rudy, Tavares o Thompkins no tinguessin contractes alts. Merescuts, per descomptat. Faltaria més. Com si la incorporació aquesta temporada d’Abalde o Alocén, dos jugadors amb una tremenda projecció, com van confirmar amb el seu protagonisme durant bastants minuts de la final, hagués sortit gratis.
És millor aïllar-se de posicions maniqueistes, que només ajuden a entendre el món en blanc i negre. El Barça ha fet una gran inversió a la seva plantilla de bàsquet. Sí. No hi ha discussió. Com la fan tots els que aspiren als grans títols igual que el CSKA, l’Efes o l’Armani Milà, per citar alguns noms de referència a Europa. Com el mateix Madrid.
Però no sempre, o només en comptades ocasions, una gran inversió garanteix l’èxit.
Més enllà d’això, s’ha d’encertar en la construcció de la plantilla, en les dinàmiques del grup, en la filosofia del joc o en la química del vestidor, com ho han aconseguit aquests últims anys Herreros i Alberto
Angulo des dels despatxos madridistes i, especialment, Pablo Laso com a responsable de la trajectòria blanca des de la banqueta. Així han funcionat de forma gairebé hegemònica en l’última dècada.
En aquesta escenari es troba el Barça des que Albert Soler i Nacho Rodríguez van assumir la responsabilitat de la secció amb la plena confiança de Bartomeu, que no tot el llegat de l’expresident ha de ser ruïnós.
Química i bon joc
El cop donat amb Nico Mirotic, quan ningú creia en un camí de tornada des de l’NBA, el fitxatge de l’MVP de la final Cory Higgins abans de la final four del 2019, que va conquerir el CSKA Moscou, la incorporació aquest estiu de Nick Calathes i, sobretot, la paciència d’esperar Jasikevicius perquè assumís la reconstrucció, han anat en aquesta direcció: la gestació d’una aposta sòlida per al bàsquet, que ha recuperat senyes d’identitat girant també la vista al planter. Així ho demostren els molts minuts de què han disfrutat Sergi Martínez i Leandro Bolmaro i, en menor mesura, Brancou Badio o Ibou Badji.
En aquests primers mesos amb Jasikevicius, el Barça ha generat bones sensacions. Lluu química i bon joc. En això es nota la mà del tècnic lituà. També en el talent que transmet amb la pissarra. El títol de Copa no es deu només a una forta inversió econòmica. És la conseqüència d’un projecte que, per fi, té peus i cap. I, pel que es va veure a Madrid, també un futur il·lusionant.
n