«Hi haurà una allau de concursos que saturaran els jutjats»
Titular del despatx Lligoña Abogados, coneix de prop els problemes econòmics que viuen els negocis de restauració després d’un any de restriccions. Molt crític amb la falta d’ajudes, aborda el repte majúscul de l’àmbit del dret per salvar empreses mitjançant els procediments concursals. — Com a despatx especialitzat en el sector de la restauració, ¿què s’estan trobant?
— De tots els sectors afectats per l’estat d’alarma, el que ho està més és el de la restauració, és el que ha patit més restriccions, el que ha estat més temps tancat, el que pot treballar menys. ¿Què m’estic trobant? Doncs autèntics drames. Gent que s’ha rendit, que ha tancat les portes, que està endeutada. Tot l’esforç, tota la il·lusió... en un any i per les causes que coneixem se n’han anat en orris.
— ¿Estan portant més concursos de creditors?
—S’estan fent més concursos, però no ha arribat el volum que es preveu en les pròximes setmanes. Una de les mesures que va prendre el Govern arran de l’estat d’alarma va ser prorrogar el termini de presentació de concurs a aquells que hi estiguin obligats pels seus números.
Eudald Lligoña
Ara gairebé tots hi estan obligats, i van donar de pròrroga fins al 14 de març. Si no el prorroguen més, es preveu una allau de concursos. Els jutjats del mercantil de Barcelona ja s’estan preparant. Aquí tenim tots una responsabilitat social, els professionals del dret, de pensar no només en els creditors sinó en tots els llocs d’ocupació i els negocis que hi ha i que s’han de salvar.
—Quan es parla de concursos, solem pensar en tancaments.
— Sobre el paper, el concurs té com a finalitat, si és possible, la continuïtat del negoci. La realitat és que la gran majoria acaben en liquidació. Ara hi ha una nova figura, que ve del Regne Unit i els Països Baixos, que és el prepack. El que estan intentant és agilitar el procediment de tal manera que l’actual empresari perdrà el negoci, però aquest continuarà viu si hi ha un altre empresari disposat a comprar la unitat productiva. Tot i que, malgrat que s’està preparant molt, hi haurà una allau de concursos que saturarà els jutjats. S’han implantat més jutjats del mercantil, però tot i així, la situació és tan preocupant, que si se saturen, tota aquesta intenció que els procediments siguin àgils no funcionarà.
— ¿Creu que hi ha un risc real de col·lapse judicial?
— Sí, perquè la situació és molt dolenta, no només per a la restauració. Molts altres sectors, petits i mitjans negocis, hi aniran. Molts a liquidació, però els esforços que hem de fer perquè continuïn els negocis passa per l’agilitat.
—Es parla de salvar empreses que serien viables sense pandèmia.
— És l’exemple de la restauració a Barcelona. És una ciutat turística, en la qual a la gent li agrada sortir. La gran majoria de restaurants són viables. El que passa és que després d’un any sense ingressos i amb moltes despeses, ara no hi ha ni un restaurant al qual li surtin els números. Els ICO s’han acabat, ja no queden diners per continuar pagant i els impostos són els mateixos.
— ¿I què pot fer?
— Si els números no donen i no s’hi pot fer front, està obligat a presentar concurs. D’altres, el que poden fer és endeutar-se més. Aquestes són les dues opcions, perquè la bona, que és fer pujar els negocis, de moment no hi és. O ens endeutem o concurs. I enllacem amb el principi, el concurs no és el final d’un negoci, és un punt i a part. Canviarà l’empresari, però el negoci continuarà. Hi ha d’haver gent valenta que es vulgui ficar en restauració. En les últimes setmanes, estan entrant fons d’inversió acompanyats de restauradors. Han vist que els preus de traspàs han baixat i s’estan quedant locals.
— ¿Per què la data del 14 de març és important?
— Abans, quan s’estava en insolvència comptable, l’administrador tenia l’obligació de presentar concurs en dos mesos. Com quan van tancar els negocis era previsible que als dos mesos se saturarien els jutjats, que a més estaven tancats, el van allargar fins al 14 de març, el que passa és que al cap d’un any estem molt pitjor, hi ha una situació d’insolvència general en tota mena de negocis.
— Pot ser que la prorroguin.
— No té sentit que la prorroguin si no va acompanyada d’ajuts. Si la finalitat és salvar empreses, no val dir «no, ja el presentaràs més tard». Però és que jo cada mes estic perdent, senyor Estat, ajudi’m, no em doni 1.500 o 3.000 euros per negoci, ajudi’m de veritat com passa als altres països. No estan ajudant gens l’empresariat. Si no ve acompanyada de més finançament, de més descomptes, de més intervenció sobre totes les despeses generals, és allargar la realitat, que ara no són viables els negocis.
— ¿Recomana anar a concurs?
— No és un dret, és una obligació si estàs en insolvència. El que no ha de tenir la gent és por. Es poden salvar moltes empreses. El concurs és l’oportunitat legal perquè les empreses no morin. Si el que tenim és una hemorràgia econòmica, el que hem de fer és tapar-la. Si no ho fem, anirà empitjorant fins que sigui insalvable. No s’ha de tenir por del concurs, al revés, és una ajuda.
— L’empresari pot al·legar davant el jutge les restriccions de la Covid.
— Un punt a tenir en compte en els concursos és la responsabilitat de l’administrador. Si no ha fet bé la seva feina, pot tenir responsabilitat personal, i aquesta és una altra por que tenen molts empresaris. En vista de l’estat d’alarma, esperem que tots siguin concursos fortuïts, no culpables. ■
«Els esforços que hem de fer per salvar els negocis passen per l’agilitat» «No té sentit allargar el termini per presentar un concurs si no hi ha ajudes» «El procediment concursal no és el final, és un punt i a part. No s’ha de tenir por»