Houston, no tenim cap problema
Les prevencions sanitàries del 14-F van funcionar com un rellotge, potser no suís, però la resta de l’organització va ser, com sempre, mediterrània.
Hi ha un refrany (potser anglès, disculpin la imprecisió etimològica) formidable per resumir com és possible que el 14-F passés de ser, segons deien alguns, poc menys que una potencial bomba biològica de contagis a una cita amb les urnes que va acabar amb selfies i fotos de grup dels membres de les meses, i fins i tot amb estones de bon humor. «Els càntirs, com més buits, més soroll fan». Aquest és el refrany. Podria ser també un bon lema per a Twitter. Aquí queda la proposta. Hi va haver en l’organització, és cert, bastant d’aquest tan poc suís estil mediterrani de fer les coses, però a l’hora de la veritat, de set a vuit, com dèiem ahir, durant «les primeres eleccions a la Lluna», no hi va haver cap Houston, tenim un problema. Que parlin els protagonistes. Maria Gimeno, 21 anys, vocal primera en una mesa a La Salle de
Gràcia (Barcelona). Per ella, eren les terceres eleccions amb dret a vot. En les primeres va ser suplent. En aquestes, una vegada va saber que anava a ser primera vocal, ni es va plantejar recórrer. Li feia mandra això del vestit, però amb la seva edat li hauria semblat un egoisme imperdonable pretendre que algú bastant més gran i a saber en quines circumstàncies personals ocupés el seu lloc. Encara bo. Dels dos suplents que havien de personar-se a la seva mesa, un ni hi va aparèixer i l’altre va fer el que deien al llogarret gal quan el bard Asurancetúrix amenaçava de cantar. Va dir que tenia un senglar al forn. O una cosa equivalent.
Fins a les set de la tarda la jornada va transcórrer més o menys com qualsevol que diumenge va votar va poder veure amb els seus propis ulls. Es va respectar l’horari dels vulnerables al matí, hi va haver cues abans del dinar i, després, escassíssim trànsit a l’hora de la migdiada. «La meva mare va fer una hora de cua», explica la Maria. Però sembla que, malgrat les ocasionals llargues esperes, una vegada davant de l’urna no hi havia enutjos. «La gent estava molt agraïda».
A l’enfundar-se el vestit, al principi, el silenci era sepulcral. Ho van passar pitjor els qui, per dir-ho d’alguna manera, hi havien anat amb les ulleres ja de sèrie. Tot bon miop portava les seves ulleres, unes altres de protecció a sobre i, més difícil encara, una pantalla protectora subjecta a la testa. La Maria va trencar el gel. Al seu col·legi gairebé ningú es va adonar que les granotes de protecció eren de talles diferents. Algunes cremalleres i costures no van suportar segons quins newtons de tensió. Ella es va enfundar una XL. Semblava Aleksei Leónov, cèlebre cosmonauta rus que el 1965 va realitzar un passeig espacial fora de la seva nau Voskhod i que, per raons tècniques que no venen al cas, se li va inflar com un globus. Les va passar de tots colors per entrar de nou per l’escotilla. Això ve al cas per remarcar que el 14-F, tot i que perfectament organitzat, no va estar exempt de cridaners contratemps.
Cafè i pastes
A la mesa electoral de Roser Olivella, al Centre Cívic Vil·la Florida, al carrer de Muntaner, hi havia vestits i ulleres, sí, però menys mascaretes de les promeses. Se’n van anunciar quatre i només en van rebre dos. Com a La Salle de Gràcia, el kit bàsic venia sense la safata per dipositar els DNI. De bolígrafs i retoladors fosforescents per marcar els fulls de votació, tampoc n’hi havia. De calefacció, menys encara. Va tenir sort amb el vestit protector. Era folgat, així que a sota hi portava l’abric. «La gent, molt amable, ens va portar cafè i pastes, però per dinar sort en vaig tenir d’una amiga que va venir a votar i quan va veure la situació va tornar a casa per preparar-me un entrepà de truita».
L’última hora de la votació va ser realment molt tranquil·la. Per la mesa de la Maria hi van passar 10 persones de set a vuit. Per la de la Roser, sis. Amb una participació tan baixa, el recompte va ser ràpid, fins i tot fàcil davant el pas enrere que van fer els apoderats dels partits.
El 14-F sembla que va ser un encert organitzatiu per part dels qui sembraven pors sobre la idoneïtat de la data. Tant és així que el càntir encara feia més soroll ahir una vegada tancats els col·legis electorals. Buit, com diu el refrany. n