«La majoria hauríem sucumbit al glamur de la violència a Belfast»
Dues dècades després de l’Acord de Divendres Sant (1998), la firma del qual va assentar la pau a Irlanda de Nord, es va formant una cadena de llibres que descomponen, ja sigui des de l’assaig o des de la ficció, el moll d’aquells 30 anys de contesa, un període que allà es coneix com a The Troubles (els problemes, el conflicte). Entre els últims pans de la fornada, la molt cruixent Por los buenos tiempos
(Sexto Piso), de David Keenan (Glasgow, 1971), una novel·la d’iniciació orgiàstica a un món en què la bogeria és l’únic principi vertebrador. Violència, sexe, masculinitat, música de la bona i ràbia. Crític durant molts anys de la revista musical The Wire, David Keenan, escocès d’arrels nord-irlandeses, dona veu a quatre joves residents a Ardoyne, un barri catòlic i obrer al nord de Belfast, quatre col·legues, barreja d’esbirros i estrelles del rock, que s’obren camí cap a la vida adulta com a
provos; o sigui, membres de l’IRA Provisional, una escissió dels autèntics. O més aviat com a aprenents matussers de l’extorsió i la venjança. A les pàgines hi conviuen la rialla i la tristesa.
—El seu estil s’ha comparat al d’Irvine Welsh (Trainspotting), i a pel·lícules com les de Tarantino o Un dels nostres.
— Visualment i temàticament, potser té alguna cosa en comú amb Un
dels nostres, Mean streets i Los Soprano, però el que faig és ficció experimental. Treballo en la tradició literària modernista, a la qual incorporo qualsevol tipus de referent pop, inclosos els estils del rock’n’roll.
— Llavors, els seus referents literaris, ¿quins són?
— M’encanten Malcolm Lowry, Clarice Lispector, Blaise Cendrars i Patrick Modiano, però no sé si la seva lectura es reflecteix en el meu treball.
— El registre oral és excel·lent.
— En realitat, tots els meus llibres són relats performatius. M’encanta la veu en primera persona perquè em permet entrar en el personatge utilitzant diferents estratègies de ritme i gramàtica.
— Els seus personatges troben una espècie de refugi en la música i els còmics. ¿Passava el mateix a Irlanda del Nord en els anys 70 i 80?
— ¡Oh, sí! ¡Hi havia tantes subcultures juvenils aquells anys! Un aspecte molt interessant que he volgut plasmar és que la gent de classe obrera de Belfast llavors disposava de televisor per primera vegada, i al mateix temps que s’entretenien amb una pel·lícula de John Wayne a la tele, podien veure’s a si mateixos en el noticiari de les sis, en les manifestacions, llançant pedres contra la policia o còctels molotov. Aquest glamur seductor els excitava.
— La violència exerceix un efecte narcòtic sobre els personatges. ¿Aquest era el seu missatge?
— Jo no imposo idees als personatges; es mouen i reaccionen, amb valentia i confiança, segons les cartes que els he entregat. No els jutjo. Ningú va triar créixer a un o un altre costat de la línia divisòria [catòlics o protestants]; és més, m’atreveixo a dir que la majoria de nosaltres no hauríem pogut resistir el reclam de la violència a qualsevol dels bàndols.
— La seva família paterna prové d’Irlanda del Nord. ¿El van influir les seves vivències durant els Troubles?
— Absolutament. El meu pare i els seus germans eren analfabets, però tenien una fe increïble en el poder del llenguatge per redimir el sofriment. Em va commoure, durant anys, la seva extraordinària creativitat amb el llenguatge, la manera com representaven històries –més que explicar-les– i com barrejaven els relats locals amb la sintaxi de l’acudit irlandès. I, per descomptat, el seu coratge i la seva adaptació mentre creixien en una zona en guerra. Sabia que algun dia explicaria les seves històries, que els redimiria d’alguna manera.
— No hi ha ètica a Por los buenos tiempos, ni una tesi política forta. ¿L’han criticat per això?
— L’art i els artistes són per sobre dels judicis morals. Em nego a passar dos anys escrivint una novel·la només per deixar clar que la violència és dolenta. No crec en idees totalitzadores com el mal. Crec en éssers humans individuals, mai en identitats afegides. Sí que hi va haver una mena de geni que es va queixar que no vaig deixar prou clar que a mi no m’agrada la violència. ¿Però què esperava? ¿Que posés un parèntesi al costat de cada cosa dolenta que fa un personatge, aclarint-li al lector que jo no hi estic d’acord?
— Ho entenc.
— Em sembla una manera infantil d’acostar-se als llibres i a l’art. Si algú pretén això, li suggereixo que li pregunti a la seva mama si hi ha homes dolents al món i mami de la seva mamella.
— I sobre els seus personatges femenins, ¿li han donat pals? ¿El cansa la correcció política?
— Tots tenim un costat fosc; no hi ha sants. Com diu Dylan «si el meu pensament es pogués veure, probablement em ficarien el cap a la guillotina». També a vostè. A més no és el meu tractament, sinó el tracte que dispensen els personatges a altres personatges. ¿De veritat creu que aquells joves de Belfast, sense educació, tindrien idees progressistes sobre les dones?
— En absolut.
— Seria ridícul. No paeixo la idea d’una vigilància moral sobre l’art. Bé, a això es dedicava històricament el sacerdoci, la puta policia sexual, a qui sempre vaig menysprear i que solíem ridiculitzar des de l’esquerra. Suposo que aquesta és l’esquerra que ha quedat, vigilants del sexe i la moral, com els teòlegs de la salvació en què s’han convertit. És tràgic. Però tant se me’n fot. Mai deixaria que una sola consideració em condicionés mentre escric. Només m’inclino davant les exigències que imposa cada llibre; és el meu sant deure.
—¿Creu factible que a Espanya aparegués una novel·la similar sobre ETA? Amb aquest humor, sense lliçons morals... ¿Quants anys han de transcórrer per a aquest enfocament?
— Es necessita un lapse, cert espai abans de poder interrogar-nos sobre aquestes qüestions en una novel·la. Vaig sentir al meu interior que havia arribat el moment d’abordarho, perquè a Irlanda del Nord havíem arribat a cert grau de veritat i reconciliació, que els sentiments no estaven tan a flor de pell. I no em vaig equivocar: la resposta al llibre a Irlanda i el Regne Unit ha sigut increïble, en els dos bàndols.