Conte contat, conte...

nEl bo de Ronald Koeman va dir en la prèvia d’aquest espectacular PSGBarça que encara no havia vist un equip superior al seu i que els partits que havien perdut o empatat davant conjunts grans, importants, de nivell, havien sigut «tots» amb moltes possibilitats de guanyar-los.

Doncs bé, ja ho ha vist. I ho ha vist el pitjor dia possible, a la competició més cridanera per a tothom i, per descomptat, contra un adversari que va arribar marcat a foc pel record del 6-1, a un Camp Nou preciós, bulliciós, feliç, eufòric, festiu, sonor i on fins i tot es va produir la foto mítica de Leo Messi, gairebé desaparegut ahir a la nit i/o devorat per un noi anomenat Kylian Mbappé, que, en efecte, és l’‘hereu’, no li donem més voltes.

El que ahir a la nit va passar al Camp Nou és el que molts es temien el dia del sorteig. Després, clar, alguns maquillatges del Barça, alguns moments brillants (contra enemics més que assequibles; repeteixo, contra els bons-bons, digui el que digui Tintín, es va fallar) i, sobretot, els instants grisos viscuts pel mateix Mbappé abans d’arribar al Camp Nou i, més encara, les absències dels dos arquitectes del PSG, Neymar i Di Maria, ens van fer creure (sí, sí, jo vaig ser un dels que així ho pensava) que la cosa estava, més o menys, igualada.

És evident, és clar, cristal·lí (i aquí no tenim per què enganyarnos, era un clamor) que aquest és el Barça que heretarà el futur president. Està molt clar que el conjunt blaugrana dona per al que dona i, fins i tot, avui, quan la cosa té cara de zero de sis (Lliga, Copa i Champions estan a anys llum de remuntar-se), cal reconèixer que, no només Koeman ho està intentant, és a dir, està tractant que apareguin brots verds, sinó que, fins i tot, un dels grans capitans, Gerard Piqué, ha demostrat el seu amor, el seu afecte i la seva professionalitat, no només fent l’esforç (i arriscant-se) a tornar abans de temps, sinó també vivint a crits el partit de la derrota més cridanera de l’any.

Tots ens neguem, Koeman, el primer, a viure aquesta trobada, no ja l’eliminatòria, que, de sobte, ha deixat d’existir, com un duel (absent el gran, l’immens, l’estilet Ney) entre Messi, el nostre gran Messi, aquell que ens sosté vius, amb molta pomada, i Mbappé. És cert que el futbol són 11 contra 11, però no és menys cert que el noi que ha nascut, diuen, per jugar al Reial Madrid, va ser ahir un autèntic déu sobre la gespa blaugrana.

I en aquest sentit si alguna cosa queda clara (i és bo per al Barça, dic, no ho sé) és que el PSG, l’estat de Qatar, el ric, riquíssim, Nasser Al-Khelaïfi, no necessita Messi per guanyar aquesta Champions, així que, com li cridaven els fanàtics culers a les portes del preciós hotel W, «¡deixa Messi en pau!».

No va ser la nit de Messi, tampoc la de Koeman que va creure que jugant a l’estil del Reial Madrid, podia plantar-li cara al PSG. I és que aquest Barça dona per al que dona. Va ser 1-4, però hauria pogut ser la rèplica d’aquell 6-1, és a dir, 1-6. O més. I conte contat, conte...