El símptoma Hasél
Les escenes de violència a les quals estem assistint mereixen alguna cosa més que una condemna o una aprovació.
La relativa freqüència d’aquestes escenes de violència a les quals estem assistint ens permet considerar-les com un símptoma, en el sentit psicoanalític. Això implica dues coses: d’una banda, un cert sentit ocult que la violència –i les seves fogueres– treu a la llum com a denúncia. De l’altra, una pulsió que insisteix en l’enfrontament i la destrucció i que no sembla gaire dialectitzable. No es tracta de consignes o propostes dirigides a un altre, sinó d’una cosa més contundent que implica els cossos allà presents (policies i joves).
Respecte al missatge que es llegeix en aquesta violència, es troba la ràbia i el sentiment d’injustícia per qüestions diverses: precarietat social (vivenda, treball, pobresa), tendències autoritàries dels que volen imposar el seu credo i corrupció i degradació d’ideals col·lectius, que esdevenen immensos fakes alimentats pel cinisme d’una part dels líders socials. Aquesta denúncia a crits no sembla que tingui l’eco adequat en qui podria fer alguna cosa per canviar la situació, de vegades per inoperància, narcisisme de les seves petites coses o simplement desinterès absolut. La violència no cessarà mentre l’Altre es faci el desentès.
L’altra cara de la violència, aquella pulsió de mort i destrucció, convoca un grup molt heterogeni de persones i, per això, difícil reduir a una tipologia única. N’hi ha que creuen que les seves idees legitimen el mitjà: si s’és antisistema, el més lògic és atemptar contra les icones del sistema (caixers, aparadors...). D’altres exorcitzen el seu odi cremant tot el que troben, totes les restes i rebutjos les flames dels quals els reflecteixen, arrasant qualsevol esperança i deixant, al seu pas, una terra erma. N’hi ha també que aprofiten la festa per disfrutar de l’espectacle, és el plaer de la destrucció gratuïta, sense més referència que el plaer que experimenten, de vegades aixecats pels tòxics. Finalment també hi ha aquells que busquen un benefici concret i fan de la violència un instrument de treball per compte d’altri.
Aquest costat fosc de la violència muda no cessarà tan fàcilment perquè no és segur que s’adreci a ningú a la recerca de respostes. En qualsevol cas, farà falta una combinació de sancions i límits proporcionats al costat d’altres mesures efectives i reals que atenuïn aquest sentiment d’injustícia viscut per molts.
La indignació moral i els exabruptes verbals (terroristes, criminals...), igual que altres posicions ambigües sobre l’avenir creatiu d’aquesta pulsió destructora, és millor reconvertir-los en un treball sociopolític que ofereixi un horitzó de futur per a molts d’aquests joves. Això els faria confiar una mica més en el sistema i els permetria fer-se càrrec, com a protagonistes responsables, del seu destí. És en va esperar que la joventut dormi mentre ignorem els seus somnis.
N’hi ha que aprofiten per disfrutar de l’espectacle, és el plaer de la destrucció gratuïta