És el que hi ha

Hi ha matrimonis que assumeixen que no es poden divorciar. No es poden permetre el luxe de pagar dues vivendes ni fixar una quota per a la manutenció dels fills. Passats l’amor i les ganes, sobreviuen sota el mateix sostre, forçats per les circumstàncies. Es repeteixen un «és el que hi ha» que destil·la la mateixa resignació que la de molts al PSOE, convençuts que Pedro Sánchez només pot trencar la coalició i convocar eleccions quan hi hagi brots verds en l’economia. Mentrestant, només es pot buscar l’estabilitat. «No hi ha alternativa», reposen els morats amb certa conya.

Això de governar no té res a veure amb el romanticisme. No fa falta el carinyo per ser socis, però sí respectar unes regles, igual que quan es comparteix casa. Definir l’espai de cadascun, el marge per a la discrepància i les decisions que, a favor del bé comú, s’han de prendre per consens. I res d’això està resolt en la coalició del PSOE i Unides Podem.

Un any després del pacte, no han aconseguit teixir una relació de confiança i lleialtat que permeti asseure’s al voltant d’una taula amb franquesa, sense temor que pugui ser contraproduent. És cert que van superar l’atac de la dreta a la primavera del 2020 i que el Govern va sortir enfortit de l’adversitat, però l’assignatura de la cohesió continua pendent.

«Ens han demanat literalment el Govern sencer», lamentava Carmen Calvo el 2019, quan estava ja sentenciada la repetició electoral. El repartiment va arribar després, però el pols es manté avui. El Ministeri d’Igualtat l’ocupa Irene Montero, però el PSOE es resisteix a perdre aquesta bandera. No és el mateix 120 que 35 escons, proclamen. A Pablo Iglesias li adjudica el BOE una sèrie de competències, però ell s’arroga el rol de supervisor de tot l’Executiu.

Tant que li preocupava a Sánchez que hi hagués dos governs en un i ara resulta que de vegades té dues oposicions. Tant que li va costar donar el sí a Iglesias i ara ha de fer sostenible la convivència com sigui fins que arribin temps millors.