Incendiar els carrers
Avui dia, la lluita de carrer pot ser espectacular, però és inútil per canviar res políticament rellevant, com la falta de respecte a la llibertat d’expressió des dels tribunals
No és que el poder estigui abusant dels ciutadans, sinó que uns magistrats no apliquen la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans
Produeix curiositat observar com s’activen els disturbis. De vegades sobrevenen després d’un abús de poder evident, com va passar amb les últimes eleccions a Bielorússia. Però altres vegades és un fet puntual el que llança la gent al carrer, com va succeir a Tunis el 2011 amb el suïcidi de Bouazizi després d’haver sigut humiliat per les autoritats, que va donar inici a les primaveres àrabs. No són els llarguíssims anys d’excessos del poder els que impulsen la gent, sinó aquesta gota que acaba d’omplir el vas.
Encara que la condemna a Pablo Hasél sigui especialment greu perquè dona l’esquena a la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, ni és la primera vegada que té lloc una cosa semblant ni tan sols és un fet tan greu en el conjunt de problemes que té qualsevol país. És moltíssim més greu –i té influència en l’anterior– la falta de renovació del Consell General del Poder Judicial. No obstant, per això mai es fa una manifestació.
També és interessant el costat humà dels que protagonitzen els disturbis. Tots coneixem persones que van estar lluitant al carrer als seixanta o setanta contra el franquisme, o ja als vuitanta o noranta per mobilitzacions laborals derivades de reestructuració de sectors econòmics que van provocar molts acomiadaments, com va passar particularment a Galícia i Astúries, entre altres llocs. Els protagonistes d’aquells actes de violència són magistralment encarnats a Los lunes al sol o a la meravellosa cançó d’Ismael Serrano Papá cuéntame otra vez. Es tracta de persones corrents, tremendament raonables, que avui dia prediquen la no-violència. Alguns van perdre ulls, membres, o es van passar uns anys a la presó o van patir fins i tot tortures policials.
I al final, res, com evoca la cançó referida, que recomano memoritzar. La llibertat d’expressió és un dels pilars fonamentals de la democràcia, i no la respecta un país que sanciona les injúries a un cap d’Estat o que persegueix l’enaltiment del terrorisme quan no promou cap perill objectiu. No ho dic jo, sinó el Tribunal Europeu de Drets Humans, i ho han recordat alguns dels magistrats que han participat en els processos de Pablo Hasél a través dels seus vots discrepants. És a dir, no és que el poder estigui abusant dels ciutadans. És que alguns magistrats haurien d’assumir aquesta jurisprudència, i és incomprensible que no ho facin.
Aquest és el punt que cal resoldre, i no s’aconsegueix res rebentant vidres de negocis ja bastant castigats per la crisi, cremant motos de persones que treballen amb elles i no poden pagar un pàrquing on deixar-les, o cremant contenidors, augmentant així els pagaments dels ciutadans, que no tenen cap responsabilitat en la sentència en qüestió.
En el dia d’avui hauríem d’haver après que res s’aconsegueix ja als carrers amb violència, tret de l’enuig de la ciutadania. En una altra època, quan no existia ni policia ni exèrcit proveïts tècnicament com els d’ara, la ciutadania podia lluitar simplement amb aquelles «mans de matar» que cantava Silvio Rodríguez perquè agafessin guitarres, i no fusells. Avui dia, aquesta lluita de carrer pot ser espectacular, però és inconduent per canviar res políticament rellevant. Ni tan sols molesten el poder establert les mobilitzacions, perquè són les dictadures les que tenen una obsessió amb l’ordre i les que encara es posen nervioses amb els aldarulls. A les democràcies, els Governs saben que només cal deixar passar el temps perquè els ànims es vagin asserenant. El cansament dels mobilitzats, l’acció policial i judicial i el rebuig de la ciutadania, que sol anhelar tranquil·litat a les democràcies, fan la resta.
Amb la situació que estem vivint, molts joves pensen que no tenen futur. Però per encarrilar aquest terrible panorama, no es pot actuar evocant romànticament mitjans de mobilització del passat, que no només ja no funcionen, sinó que són una oportunitat per als que disfruten de la violència per si mateixa, sense cap altre objectiu. Cal fomentar la creativitat perquè utilitzant mitjans pacífics s’aconsegueixin resultats polítics. És possible. Més que possible.