Un pas enrere en la bretxa salarial

A Espanya, la llei prohibeix que una dona cobri menys que un home per treballar el mateix. No obstant, és un fet incontestable –ho diuen les estadístiques– que el conjunt de dones cobren menys que el conjunt d’homes. La desigualtat laboral no figura al contracte per si mateix, sinó que es filtren en múltiples formes (precarietat, temporalitat, menys formació, dificultat per a la conciliació, etcètera) que fa que, al final, les dones a la feina guanyin menys diners que els homes. Aquesta bretxa salarial, malgrat els múltiples esforços (com la llei d’igualtat), no només es manté, sinó que la crisi per la pandèmia l’ha agreujat, esborrant els escassos avenços aconseguits en els anteriors anys de recuperació. Un recent estudi del sindicat CSIF calcula que tornem a estar en nivells del 2013, set anys de retrocés, amb una diferència de més del 23% entre les retribucions d’homes i dones.

Totes les crisis ataquen abans els més vulnerables i aquesta vegada no seria una excepció. Amb l’afegit que, en aquest cas, el gruix de les restriccions per frenar el coronavirus ha afectat de manera directa sectors com l’hostaleria, la restauració i el comerç, molt feminitzats. La primera onada de la pandèmia també va obrir els ulls a la societat de les dures condicions de treball que suporten els sanitaris, molt especialment la infermeria, que també té molta presència de dones entre les seves files. Paradoxalment, moltes de les activitats que es consideraven essencials per continuar funcionant durant el confinament eren també les més precàries.

Però, sense necessitat de fixar-se en la part baixa de la llista, la bretxa salarial també es reprodueix en tots els escalafons. Els plusos, que poden representar entre un terç i un quart dels ingressos totals d’un empleat, són una de les grans trampes de la desigualtat. Les treballadores arriben a cobrar un 25% menys d’aquests complements al salari base que els treballadors. I encara hi ha més: el fet que les reduccions de jornada i el treball a temps parcial (en definitiva, menys ingressos) siguin una mica més propis de les dones encara té molt a veure, majoritàriament, amb l’atenció de la llar i de la família. Hi ha pocs dubtes sobre el compromís de l’actual Govern per combatre la desigualtat, en tots els àmbits. Els avenços en la conciliació són un pas molt important per aconseguir-ho. Ara cal fer un pas més i aprofitar la reorientació econòmica que ha d’acompanyar el final de la pandèmia per, amb la implicació dels agents socials i prenent com a exemple les economies més avançades, establir les bases d’un model laboral que suposi la igualtat efectiva, no només sobre la llei.

La pandèmia ha afectat de manera directa sectors molt feminitzats i ha ampliat la desigualtat entre homes i dones

n