Maria Rubert és arquitecta i catedràtica d’Urbanisme (UPC)

La situació de pandèmia i els seus efectes a la ciutat suggereix que potser ha arribat el moment d’aplicar estratègies tàctiques, valgui l’oxímoron, per a la transformació, gestió i ampliació dels equipaments necessaris. L’assaig amb mobles de plàstic i cons que va permetre avaluar pros i contres a la conversió en zona de vianants de Times Square fa més de 10 anys ha tingut rèpliques en diferents ciutats que plantegen una urbanització més flexible de l’espai públic, de manera anàloga a com ocorre a les vivendes on ja no s’estilen els mobles d’obra. Això ha permès adaptar amb enginy les seves habitacions en aquests mesos de pandèmia. Aquesta manera de procedir sembla lògica, es digui tàctica o no. Una pràctica que seria desitjable que s’estengués i ampliés a altres àmbits, ara als equipaments buits o infraocupats.

A propòsit de l’ampliació del Clínic se m’ocorren alguns suggeriments. La idea d’equipament associada a un edifici únic com al segle XIX s’ha transformat i comprovem com molts serveis poden funcionar millor, com un rosari d’espais connectats fàcilment per carrers i passatges i coordinant la seva eficiència mitjançant els cables que permeten compartir informació. L’antiga presó Model hauria sigut probablement una bona solució per desdoblar el Clínic si fóssim capaços de reorientar i compatibilitzar les necessitats dels barris contigus amb les que suggereix una visió més general de ciutat. Però sembla que és difícil.

Despressuritzar serveis

Mentre es consensuen, s’encarreguen projectes i es tanquen pactes sobre el futur nou Clínic ampliat, podrien despressuritzar-se alguns serveis immediatament. Entre els locals buits pròxims crec que n’hi ha dos amb vocació clara: l’antiga Clínica Ginecològica del Dr. Colet, i la planta baixa i -1 de diversos edificis de l’Escola Industrial Espais a ocupar pràcticament tal com són avui i sense massa reformes. A més, hi ha una àmplia àrea qualificada com a 17-6, o sigui destinada a espai verd públic, a la confluència de l’avinguda de Sarrià i els carrers de Londres i Urgell, ocupada per un concessionari de cotxes que segur que estaria millor en un altre lloc i no al centre d’un dels barris amb menys dotació de verd i equip de Catalunya. El solar de l’antic edifici de bombers, on es preveia una modesta ampliació fa uns anys, està també en repòs.

L’actual Centre d’Estudis de l’Esport Melcior Colet està en obres des de fa quatre anys després que ampliessin els seus espais ocupant el jardí interior per a més sales i oficines del museu. És un edifici modernista, de Puig i Cadafalch, a la cantonada Casanova amb Buenos Aires, que va perdre el seu atractiu després d’una restauració exhaustiva que va extirpar el caràcter vienès de decoració interior i que, malgrat la verge i els àngels esgrafiats a la seva façana, manté un aspecte misteriós i impermeable. L’antiga clínica es podria reorientar a un ús dedicat a la medicina esportiva i impulsar així la seva activitat sense vulnerar l’esperit del seu fundador. L’edifici sorprenentment no apareix com a equipament de Barcelona. Curiós.

I també l’Escola Industrial

Un altre lloc és efectivament l’Escola Industrial, on es preveu l’ampliació del Clínic. Hi ha molts metres quadrats a les plantes baixes i primera de l’edifici central, amb voltes de maó de pla magnífiques, dedicats actualment a magatzems i oficines que es podrien compactar i alliberar espai per a usos sanitaris complementaris als tallers residències i activitat docent actual del recinte, sense enderrocar-ne ni afegir-hi gairebé res... de moment i mentre s’ho pensen.

No tots els espais vinculats a l’assistència sanitària necessiten la complexitat i asèpsia dels quiròfans o les sales especials.

Imagino que els serveis associats a la psicologia o psiquiatria, algunes consultes externes, els espais per a farmàcia, o serveis administratius i d’atenció al públic es poden ubicar en espais neutres fàcilment.

D’altra banda hem comprovat, arran de la pandèmia, que la millor ventilació és la natural a través d’una finestra convencional que s’obre i tanca, el millor control climàtic l’ofereixen murs gruixuts i bones persianes i la millor distribució és la que afavoreix la ventilació creuada i un ordre elemental de jerarquies. I que sovint un excés d’instal·lacions, climatització i recobriments plàstics especialitzats són pitjors i acumulen més virus entre les seves escletxes i juntes que una simple rajola o una paret pintada regularment. Mentrestant, com passa al voltant de tots els grans hospitals públics i privats del món en condició central, el Clínic pot ocupar espais disponibles al seu voltant en aquests enclavaments bonics i amb bona arquitectura, sense esperar a nous edificis que arribaran quan arribin. Esperem que sigui aviat.

PnProposo una hipòtesi per al cas que Pere Aragonès tingui prou fusta per ser un president vàlid per a tots els catalans després de tants anys sense tenir-lo. La seva negociació per formar Govern haurà de ser tan ferma com delicada perquè les intencions de les dues grans formacions secessionistes són contraposades. Mentre que ERC diu que vol anar cap a la independència acceptant la realitat existent i governant amb extrema serietat l’autonomia fins que sigui possible, els de Junts, condicionats pel ressentiment que emana Waterloo, somien mantenir un clima de conflictivitat que condueixi fins on sigui possible. La novetat que ens han portat les eleccions és que per primera vegada la conducció de la barca secessionista passa a mans d’ERC, no al ferit cervell de Puigdemont.

Deia que Aragonès té una negociació difícil perquè ERC i Junts han obtingut resultats tan similars que si governen junts, paritaris i sols, sembla garantida –ho hem vist fins ara– la continuïtat de la inacció caòtica de Puigdemont i Torra. La mínima superioritat en vots aconseguida pel partit de Junqueras no li serviria per a gairebé res. Per això ERC ha de fugir d’aquest escenari i diluir la presència de Junts incorporant altres forces al Govern. Serien ideals els comuns –amb idees socials semblants a les seves– especialment si també s’hi suma la CUP, avui en dia paradoxalment més coherent que els exconvergents tot i que sigui també imprevisible per les seves profundes divisions internes.

Per ser mínimament sostenible (i suportable per a la majoria dels ciutadans), aquest escenari necessitaria que a mitjà termini dues persones més efectuessin amb èxit complexes tasques. Em refereixo a Salvador Illa encapçalant una oposició positiva al Govern d’Aragonès i recolzant tot el que apunti cap a la necessària distensió nacional, i a Jordi Sànchez, amb capacitat –si volgués– per contribuir des de dins de Junts que Puigdemont entengui que l’independentisme seria més viable si no s’equiparés a continus suïcidis retòrics devastadors.

Pensin-ho, sisplau.

n