«‘Nuevo orden’ vol enfonsar l’espectador»
Michel Franco El director mexicà ofereix una controvertida i provocadora distopia sobre la desigualtat.
Pel·lícules com Después de Lucía i Chronic l’han confirmat com un cineasta excepcionalment provocador, però cap ho és tant com la sisena de la seva carrera. Nuevo orden, en efecte, imagina com l’esclat d’un cop d’Estat a Mèxic desemboca en un infern de segrestos, tortures i assassinats i en la substitució d’un sistema polític corrupte per un altre encara més autoritari.
— El que ha passat en els últims anys a Hong Kong, Xile i els EUA ha anat acostant el món a l’escenari que la seva pel·lícula planteja. ¿Com se sent respecte a això?
— Espantat, esclar. En tot cas, el que ha passat últimament és la confirmació d’una cosa que ja era
Més que qualsevol altra pel·lícula de Michel Franco, un dels valors més grans de l’actual cine mexicà, Nuevo orden és un acte de provocació. El director no deixa canya dreta en aquest retaule violent de la societat mexicana. Ideològicament poden ser discutibles algunes de les seves decisions. Visualment, té la força d’un cop de puny damunt la taula. El vell ordre sociopolític-econòmic es dessagna, però el nou ordre que apareix en el relat no serà gaire millor.
Film menys distòpic del que evident quan vaig començar a pensar en la pel·lícula fa set anys, preocupat davant l’auge de l’extrema dreta i la xenofòbia i davant la crisi dels refugiats: que els governs estan menys interessats en solucions que a instaurar maneres autoritàries de reprimir les possibles respostes socials que aquests problemes generin. És evident al meu país, cada vegada més afectat per la pobresa sistèmica i per la creixent cessió de poder a l’exèrcit.
— ¿També per la corrupció?
— Esclar, és que la desigualtat i l’alta criminalitat no s’expliquen sense la corrupció, que en el fons és el gran mal tant de Mèxic com de molts països de la regió. Mentre la corrupció regni, és impossible que les coses millorin.
— És conscient que la seva pel·lícula deixa l’espectador enfonsat?
sembla, cruel i nihilista, arrenca durant la celebració d’un casament de l’alta burgesia mexicana. A fora, a l’exterior pobre i violentat del qual els rics mai tindran consciència, la gent es revolta als carrers i taca amb pintura verda tot el que troba. La mare de la nòvia obre l’aixeta del bany i l’aigua surt de color verd. Només ho veu ella, com si fos un malson fruit de la tensió del moment. Però és un senyal d’alerta per al que després relata la pel·lícula: una lluita de segrestos, corrupció i poder que porta el país a un ordre tirànic en el qual ningú diu la veritat i els interessos individuals campen al seu aire. Franco sempre
— L’he fet amb aquesta intenció. Si les desigualtats socials continuen augmentant arribaran a ser insostenibles i, llevat que les previnguem des del civisme, estem abocats al desastre. Necessitem parlar-ne, i qualsevol pel·lícula que esperi incitar aquest diàleg ha de tenir un impacte rotund en l’espectador. Per això, Nuevo orden inevitablement provocarà el rebuig dels qui se senten còmodes en el clima actual, o els qui preferirien que certs temes no es toquessin. I, en realitat, la controvèrsia em resulta afalagadora.
— La revolució que la seva pel·lícula imagina està desposseïda de base ideologia concreta, i no sembla anar acompanyada de cap projecte social, ¿per què?
— Perquè crec que, a hores d’ara, ningú pensa en revolucions utòpiques. La gent ja no aguanta més, i punt. Els armilles grogues, per exemple, eren una estranya suma de postures polítiques i classes socials, mai va quedar clar quin era el nexe d’unió entre elles a més de l’embafament i les ganes de trencar coses. Que els motius d’una possible revolta siguin legítims o no és irrellevant, perquè en tot cas les conseqüències seran traumàtiques.
— ¿Fins a quin punt creu que la pandèmia augmentarà el risc de col·lapse social?
— A hores d’ara ningú es creu ja que sortirem d’aquesta pandèmia sent més forts i millors. Al contrari, la pandèmia ha mostrat el pitjor de la societat i dels seus líders. A Mèxic, sense anar més lluny, hi ha 60 milions de pobres i, a diferència del que passa en altres països, no estan rebent cap ajuda. Se’ls ha deixat a la seva sort. Alhora, a tot el món els governs estan tendint cap a un control més gran i un menor respecte dels drets humans. En el passat hi ha hagut governs corruptes que han respost al descontentament de la població amb brutalitat dictatorial, i és gairebé inevitable que en temps com aquests aquest tipus de coses tornin a passar.
— La pel·lícula Nuevo orden mostra la violència de manera molt explícita. ¿En algun moment va témer anar massa lluny en aquest sentit?
— No vull torturar l’espectador, però representar de manera fidedigna la violència i les raons que la provoquen em sembla necessari per explicar què està succeint i quins perills afrontem, i per contribuir a canviar les coses. Per descomptat, soc molt conscient de la necessitat de retratar la violència de forma responsable. A diferència del que fa Tarantino, per exemple, jo no la utilitzo per donar plaer a l’espectador; en aquest sentit, les seves pel·lícules em semblen una irresponsabilitat.
— El seu cine sovint es compara amb el de Michael Haneke, i Haneke sol dir que l’únic art interessant és el que incomoda. ¿Hi està d’acord?
— Totalment. Jo faig pel·lícules per fer evidents en pantalla coses que la gent prefereix ignorar. No sé si això significa que el meu cine s’assembla al de Haneke però, si em comparen amb un altre director, m’encanta que ho facin amb el millor de tots.
nha sigut un cineasta conscient de la virulència que poden arribar a tenir determinades imatges, una cosa que va demostrar en altres registres en títols com Después de Lucía i A los ojos.A Nuevo orden explora uns altres racons d’una ciutat sempre agitada com Ciutat de Mèxic. S’està convertint en un autor incòmode com el francoargentí Gaspar Noé, esperons de les ments benpensants que de vegades, no sempre, es passen de la ratlla. Però són cineastes necessaris.
Quim Casas Crític de cine.
«A hores d’ara, ningú pensa en revolucions utòpiques. La gent ja no aguanta més, i punt»