Capgirar els pecats
El cantautor qüestiona els preceptes de l’ensenyament cristià a propòsit dels set pecats capitals en un llibre disc que estrena avui en aliança amb l’actriu a l’Auditori Barradas de l’Hospitalet, dins de la programació del Barnasants.
Els pecats hi són per «capgirarlos» i transmetre la idea que, «ben portats», poden transformar-se en virtuts: la gola, la ira, la luxúria... És l’Església la que els ha formatejat als nostres caps per dominarnos, «com a braç dret i esquerre del poder», estima Joan Isaac. El cantautor projecta aquesta visió en un llibre disc, 7 pecats capitals, que estrena avui a l’Auditori Barradas, de l’Hospitalet, dins de Barnasants, i dissabte a la Casa de Cultura de Girona, en aliança amb l’actriu Carme Sansa.
Va ser en les setmanes del confinament quan Joan Isaac es va sentir motivat per abordar aquest temari. La por i l’aïllament el van portar a pensar que «potser l’ésser humà havia anat massa lluny» i que la pandèmia podia representar «una mena de penitència». Es va veure cara a cara amb el sentiment de culpa. «Soc d’una generació educada amb els capellans, i vaig pensar en el concepte de pecat, en la gent que viu angoixada pel que fa bé o el que fa malament», explica. D’allà a recórrer aquests set pecats capitals, «que no són ni als evangelis ni a la Bíblia, sinó que van ser inventats als segles IV i VI per sotmetre les persones».
El disc llibre, amb il·lustracions de Daniel Sesé i text introductori d’Antoni Batista, consta de set cançons que desproveeixen de maldat i sentit de culpa altres tants pecats, i cada una va acompanyada d’un poema aliè.
Una ira positiva
La luxúria, per exemple, cobra un sentit diferent, lluminós i sensual, a Els amants, de Vicent Andrés Estellés, i la ira apunta a la reparació feminista a Vuit de març, de Maria Mercè Marçal. Aquest pecat inspira la cançó La dona que té por, que es refereix a «la ira en un sentit positiu» experimentat per la dona maltractada, que s’avergonyeix i no vol dir-li a ningú com és la seva vida, tot i que vagi pel carrer amb blaus.
Joan Isaac desitjava portar el disc a l’escenari amb un espectacle que fos «poètic i teatral», i així va pensar en Carme Sansa, que ja al Grec de 1986 va participar en el muntatge Els set pecats capitals dels petits burgesos, a partir del ballet cantat de Bertolt Brecht amb música de Kurt Weill. Per l’actriu la noció de pecat se sustenta en «el sentiment de culpa inculcat pels qui et volen dominar», si bé explica alleujada que en els seus anys de formació es va deslliurar de moltes de les invectives nacionalcatòliques, ja que va estudiar en una «escola fantàstica», la Isabel de Villena, fundada el 1939 per antics impulsors de l’Institut-Escola de la República.
Les cançons se succeeixen a l’àlbum a veu i piano, tocat per Antoni-Olaf Sabater, si bé en directe hi haurà un altre instrument, el contrabaix de Queralt Camps. «Cada vegada més penso que la cançó d’autor ha de tendir al minimalisme», reflexiona Isaac, que continua impulsant projectes (encara no fa un any que publicava l’àlbum L’estació dels somnis) perquè «són temps de resistència cultural i cal seguir». Sansa assenteix. «I el públic en té ganes».
«És l’Església la que ha formatejat els pecats al nostre cap per dominar-nos», assegura Isaac
n